FLISTFLAST

Francesc Macià: aquesta casa és una ruïna

3 min

Hi ha ganes d’estiu? Sí, oi? Ep, ja us aviso que no sé si podrem fer la sessió d’autocine canicular. Seria deliciós. Com xarrupar un gelat de vespre al salvatge oest. Anar desfent-nos enmig del no res. Veient a la pantalla gegant fent swing amb la marinada una gran pel·li: Aquesta casa és una ruïna. Ell (Tom Hanks) i ella (Shelley Long) compren una casa de somni. Aparentment, perfecta, ideal, platònica. Però la realitat és que quan hi entren un dia cau una barana. L’altre, un tros d’escala, les aixetes, els armaris, els sostres, la teulada, la façana... Tot. No sé si aquest estiu podrem veure la pel·li. Perquè l’hauríem de veure a Vallmanya, a Alcarràs. On hi ha la casa familiar del president Francesc Macià. Fa anys que cau, lentament, imparablement, decididament. Aquesta casa és una ruïna es veu cada dia aquí.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mireu-la. Fa anys que s’avisa (plataforma Salvem Cal Macià) que la casa és moribunda. Perquè les cases també moren. Casalot pairal delfar west de la dona de Macià, d’Eugènia Lamarca. La família hi passava llargues temporades. Si pogués parlar la casa... Però, no. ¿Es posaran algun dia d’acord per comprar-la? A què esperem? Per què? Què passa? ¿Deixarien caure els Estats Units, Camerun, Sildàvia, una casa del seu president? Catalunya, sí. Es diu barraquisme. Degradació real i moral i finalment letal. La casa Macià és el símbol d’un país barraca: materialment i espiritualment. ¿Algú sap que aquest any és el centenari del partit més antic de Catalunya? Sí, Estat Català (18 de juliol de 1922), el partit que va fundar Francesc Macià. Ningú sap res. Ningú vol commemorar, celebrar res. Es vol oblidar. Incomoden les paraules Estat i català. França, Angola, Nàrnia no festejarien el centenari del seu partit més antic? Per què aquí no? Contesta el fill d’un militant d’Estat Català.

José María Murià Rouret, fill de Josep Maria Murià i Romaní i germà d’Anna Murià, nascut a l’exili, escriu (al pròleg de Diccionari biogràfic d’Estat Català ) sobre el partit del seu pare: “Cal recordar que els militants d’Estat Català van gaudir del privilegi de ser els més odiats i perseguits no només pel franquisme, sinó fins i tot pels “demòcrates” republicans i “progressistes” espanyols. Odiats el 1922, durant la República, la guerra, la dictadura... sempre. Encara avui hi ha qui s’atreveix a dir amb la mentida vírica de la pseudociència pagada pel poder de l’estat nacional-judicial espanyol que Estat Català era un partit poc democràtic. Per això té centenars de morts assassinats per uns i altres. Aquest és el problema. El partit de la incòmoda normalitat perquè era català. I ser català sempre incomoda. Encara incomoda Estat Català com encara incomoda el polític cristià republicà independentista Manuel Carrasco i Formiguera, amenaçat de mort per la FAI i assassinat pel franquisme per ser català i defensar la veritat. Com incomoda el periodista catalanista republicà Josep Maria Planes, assassinat per la FAI per explicar la veritat. Milers incomoden sempre: per ser i voler ser catalans. Per això els maten. Uns i altres. Fem números?

Centenars de militants d’Estat Català van morir per la democràcia i els acusen de feixistes, xenòfobs, de tot. Tot al revés. ¿Voleu la llista de noms, de persones, de morts? Als camps nazis: Pere Baró, Roser Fluvià, Jesús Dalmau, Mònica Genés... Al Camp de la Bota: Domènec Latorre, Carme Claramunt, Miquel Colomer, Pere Valls... A la guerra: Rafael Capdevila, Ramon Guinart, Domènec Jaumot, Ovidi Comellas... Als Fets d’Octubre: Manuel Gonzàlez Alba, Jaume Compte, Josep Duch, Ferran Maratona... Centenars!!! Quants morts més necessiteu? I a la Catalunya del barraquisme tot cau lliurement, legalment, mortalment. Som una casa que s’ensorra, que s’ocupa, que es desnona. En quin país passaria això?

Aquesta casa, aquest país, és una ruïna. Per això fa pocs dies a la casa Macià d’Alcarràs, saquejada des de fa anys, es va trobar una caixa forta enmig de les ruïnes. Encara no s’ha obert. Quan s’obrirà? Qui l’ha d’obrir? No cal obrir-la. Ja sabem el que hi ha dins. Secretament, cautelosament, reservadament, hi ha el gran secret, el gran tresor del nostre país: la misèria, la inutilitat, la ganduleria, la ignorància, la resignació, la ruqueria, l’analfabetisme... Dins hi ha tot això. No volíem fer un estat fa quatre dies. Volíem fer un estat fa un segle. Perquè érem un estat fa segles. Volem tornar a casa, volem que ens tornin la casa. Ara som una barraca en mal estat. Aquesta casa és una ruïna. I com diu Tom Hanks a la pel·li: “Casa, fastigosa, casa”. Però nosaltres no som ficció: som reals, som de veritat, som mortals i ens estan fotent fora de casa.

stats