Mirem les notícies, i veiem les guerres entre Rússia i Ucraïna i entre Hamàs i Israel, o els recents actes de terrorisme a França i a Bèlgica, o la filera inacabable de persones que travessen el mar per arribar a Europa. Són fets que converteixen en incòmode, per menor, el comentari de qualsevol altra disputa que demani pas per fer-se un lloc entre els titulars informatius. Però segons què tampoc es pot passar per alt.
És el cas del que va passar a Roma. Fins i tot al papa Francesc li va semblar estrany que en un acte de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, amb l’Escolania cantant el Virolai, la fórmula de la benedicció no fos en català. Però el paper que li havien posat al davant estava en castellà. “No ha de ser en català?”, va preguntar a l’arquebisbe de Barcelona. I el cardenal Omella li va contestar que no.
No es tractava de fer-lo intervenir en una llengua amb què no està en contacte. I fins i tot una part, la més directament dedicada a la Moreneta del seu discurs, va ser redactada en castellà a Montserrat, a requeriment del Vaticà, com passa normalment en aquest tipus d’actes en què el Papa necessita un acostament al tema de què parla, que li proporciona la part interessada.
Però si al final el Papa no va pronunciar unes poques frases en català és per la falta de sensibilitat perquè sigui així, o dit d’una altra manera, per l’especial interès perquè no sigui així de les poques persones que tenien capacitat per introduir-les, d’aquí i de Roma. I per això s’arriba al revelador absurd que sigui el Sant Pare qui es pregunti si la benedicció no hauria de ser en català i que sigui el cardenal de Barcelona qui li digui que no, com si el català no fos una llengua que, sense anar més lluny, han fet servir els immediats predecessors de Francesc, Benet XVI i Joan Pau II. És una seqüència que parla per ella mateixa del control ferreny de l’Església espanyola sobre la catalana.
