Pastorets Star Wars

Les coses haurien pogut anar d’una altra manera. Imaginem. Mireu amunt. L’espai sideral cosit d’engrunes de sidral fosforescent. Viatjarien a tota llet còsmica el Rovelló i el Lluquet. Pilotarien la nau rebel U-Wing. Sols. Volant enmig d’un cel de cafè infinit. Els Pastorets galàctics: “Ai, quina por que tinc! Jo vull tornar a casa”, diu el Rovelló. Pitjant botonets, el Lluquet ni se’l mira: “No siguis tan rondinaire, home. Bé prou que el trobarem el camí, si Déu ho vol”. Catacrac! Pam! Bum! Davant dels morros, la llançadora imperial TIE Striker. Piloten la nau de l’infern Satanàs i Llucifer... Protegits per una constel·lació de dimonis enforquillats amb llançaflames. Satanàs encén la barbacoa: “Anem a la guerra omplim-ne la Terra portant a la gropa el geni del mal. Llancem foc i flames no ens faltarà ganes de vèncer el Cel, aquest odiat rival”. Qui guanyarà? Saltem a l’hiperespai.

VEIEM LA LLUM. Els Pastorets són la nostra Star Wars. La guerra de les galàxies és catalana. La lluita del bé i el mal. La llum i la foscor. Cel i infern. Àngels i dimonis. Pastorets i Chewbacques. Jedis i banyetes... Els Pastorets Star Wars són les llesques de pa que xoquen per endur-se el formatge de l’eternitat. Els temps, i la gana, ens donen la raó. S’acaba d’estrenar Rogue One. La darrera pel·lícula de la religió de Star Wars. I el 24 de desembre farà cents anys de l’estrena més popular, més Star Wars, dels Pastorets: la de Josep Maria Folch i Torres. Atents a les pantalles: “Fa molt, molt de temps... En una galàxia molt, molt llunyana...” Des de la creació. Els Pastorets són una mena de prova del carboni-14 per a Catalunya. Els Pastorets són infantesa, joventut, maduresa... Són l’eternitat en vida per a aquest país. Els Pastorets van ser espases lluminoses de Star Wars quan va arribar el Costat Fosc. Quan va arribar Darth Vader. Quan va arribar el franquisme.

L’ESTRELLA DE LA MORT de la dictadura destrueix el planeta dels Pastorets en català. Algunes tropes rebels se’n surten i els fan en mons subterranis. Però fins a finals dels anys quaranta el túning sideral de sempre: Los Pastorcillos, en castellà. Fa plorar el que recordava Folch i Torres: la majoria del públic seguia mentalment el text en català. Això revela el misteri de l’eternitat catalana. La lluita silenciosa, invisible, entre el dark side i el light side. És aquella nota del Govern Civil. Desembre de 1939. Alguns rebels havien demanat representar en català els Pastorets (això sí que és tenir pebrots galàctics!). I la dictadura diu que sí... però u: “ Que un ejemplar sea previamente remitido a este Gobierno Civil ”. Dos: “ Que la representación no constituya espectáculo público y por consiguiente que no se verifique en locales habitutalmente destinados a cine, teatros, bailes ni sociedad recreativa en general y que la entrada no se pague directa o indirectamente ”. No es podien fer enlloc! I tres: “ Que dicha representación revista un exclusivo carácter religioso familiar. Sólo al Gobierno Civil deberá ser solicitada la autorización para esta especie de representaciones ”. Impossible fer-los en català. El Costat Fosc et tancava al planeta congelador.

ES VAN DESCONGELAR. Milers de persones van lluitar com rebels per fer els Pastorets en català durant el franquisme. Els van acabar fent. Els van continuar fent. Són els cavallers Jedi de la nostra cultura. Són l’eternitat d’espelma davant el sol vestit obligatòriament de dol. Gràcies. Vau ser la cara lluminosa de la força a la Guerra de les Galàxies. Gràcies. Sou herois d’un país que no considera herois els que no es veuen, els que no van primers, però que ho han fet tot per ser aquí. I un país que no reconeix els segons no pot arribar a ser primer. Gràcies, d’aquest petit Ewok que escriu això. Sí, he vist la llum, gràcies a aquests Nadals eterns de Pastorets amb espases làser renaixents. Bon Nadal!