La France au coeur

Un dels canvis culturals més importants que s'han produït a Catalunya en els darrers vint anys és el procés de substitució de la llengua francesa per l'anglès. Molts ho hem viscut no solament en el pla col·lectiu sinó també en el personal.

El primer turista que va arribar a Calella de la Costa no va ser alemany. Va ser una senyora francesa, vídua d'un general de Pétain mort a la presó, que es va venir a instal·lar entre nosaltres l'any 1952. Va fer molta amistat amb la meva família i jo, amb sis anys, vaig aprendre el francès amb ella com ho hauria fet amb la meva àvia, com si aquella fos la meva segona llengua materna. Que hi hagués algun foraster pel carrer era tan estrany, que algú parlés llengües que no fossin el català i el castellà era tan exòtic, que molts es van pensar que aquella senyora, a la qual anomenàvem "Madame", es deia realment així. Durant força temps va ser, doncs, saludada per alguns com "la senyora Madame".

Després, força després, van aparèixer els primers turistes alemanys a les platges de Calella. Ara ja fa més de cinquanta anys. I en els aparadors de les botigues també hi van aparèixer cartells que deien "On parle français ", " Man spricht Deutsch ". (A la botiga de l'avi, no hi van posar cap d'aquests cartells, sinó dos de diferents: "Es parla català", " Se habla español ". El tinent de la Guàrdia Civil els va fer retirar al cap de poques hores.)

A Arenys de Mar feia molts anys que hi havia unes monges franceses amb una escola d'un cert prestigi social i, em sembla, que també cultural. Però elles eren l'elit. Els que anàvem a les "Escoles Nacionals" o a algun col·legi de pagament, quan havíem de fer una llengua anomenada "estrangera", no triàvem pas el francès perquè ja ens venia triat: era l'única llengua que s'hi oferia, amb comptadíssimes excepcions. Aquesta situació d'hegemonia lingüística francesa va durar fins a finals dels anys vuitanta del segle passat. D'una cosa en puc respondre també personalment: quan a la selectivitat els alumnes triaven, a la mateixa aula, de quina llengua estrangera es volien examinar, la proporció era en aquella època de 8 a 2 a favor del francès. (Recordo que en algun centre privat encara no s'oferia l'anglès.) Al cap de deu anys, la proporció s'havia exactament invertit: el 8 a 2 era a favor de l'anglès. A partir d'aleshores, la supremacia anglesa encara ha estat més gran.

Esclar que aquelles també eren èpoques de literatura i de filosofia franceses, de pedagogia, psicologia i ciències socials. De mica en mica, això es va anar perdent. El francès va deixar de ser la primera llengua de la diplomàcia, la moda francesa va tenir competidors (pocs de bons, val a dir-ho), i fins i tot la cuina francesa va caure de l'escambell. El món ja no es podia entendre en francès. Es podia entendre la gent de Perpinyà que anava a mercat a Figueres, i la de Figueres o Girona que anava al metge a Perpinyà. Però s'entenia sobretot perquè tots eren catalans. Aquest procés de desenganxament de França ha estat tan ràpid i tan dràstic que entenc que els francesos se'n mostrin ressentits. (¿Deu ser per això que no hi ha cap francès que pugui renunciar al seu accent quan parla anglès?)

A mi -els motius personals són obvis- em dol aquesta situació. Estic convençut que, almenys les comarques frontereres amb la Catalunya del Nord, hauríem de fer esforços de recuperació de l'ús del francès. Ho haurien de fer la Universitat de Girona, el personal turístic -que viu en gran part del turisme de l'altra banda-, però també ho haurien de fer les indústries, culturals i no culturals. Al capdavall pot ser en benefici de tots. Per això saludo la decisió presa pel president Maragall -gens coneguda per la població- d'apuntar Catalunya com a membre de la Francofonia. No solament és veritat, sinó que ho hauria de ser més. Mirar al nord sempre ens resultarà més rendible. Perquè és d'allà d'on ens ha arribat durant molts anys bona part de la nostra llibertat cultural i és també d'allà d'on hem d'esperar gestos d'amistat i d'acolliment.

La França que alguns portem al cor no exclou pas Alemanya, Itàlia, Grècia, els EUA i tants altres països i cultures que ens fan sentir més vius i més lliures. Els cors petits tenen molts problemes, sense oblidar que l'atac de cor els pot destruir més fàcilment. Però em sembla absolutament normal que els que som tan a prop del francès no sentim aquesta llengua com una frontera sinó com un do que ens ha millorat i que hem de millorar.