El que és essencial passa davant del que és important (i, tanmateix, el que és important no pot quedar desatès). A França, el Nou Front Popular ha fet possible el que és essencial, que era evitar tornar a tenir una França subjugada pel feixisme. El que és important, ara que això s'ha aconseguit, és formar un govern amb una suma de forces difícil d'alinear. El líder de França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, no deixa de ser un vell comunista, amb un discurs de vegades agressiu, presentat per alguns com un lambertista (per Pierre Boussel, àlies Lambert), formulació d'un trotskisme sectari però influent dins una part important de les esquerres franceses. El president de la República, Macron, és un altre demagog, amb uns principis ideològics basats en un elitisme que l'incapacita per al diàleg social. Ell ha demostrat el fracàs de la idea que la dreta liberal pot contenir la ultradreta assumint part dels seus postulats. Al contrari, d'aquesta manera no fa més que enfortir-la.
Al final, per aturar la ultradreta francesa s'han hagut d'unir Mélenchon i Macron, o els que és el mateix: el Nou Front Popular (que conté els verds, els comunistes i els socialistes) i la coalició Ensemble (formada per set partits liberals i de centredreta) en una mélange certament vistosa. Ho permet la cosa fonamental que esmentàvem abans: la defensa dels valors republicans, com celebrava, emocionat, el pensador Sami Naïr en declaracions a Catalunya Ràdio, encara a l'espera del recompte definitiu però amb la victòria del Nou Front Popular (i la derrota del Reagrupament Nacional de Le Pen) ja clares. Naïr ho deia clar: les negociacions seran dures, l'aliança serà dèbil, però l'enorme perill del neofeixisme ha estat aturat. A França, es pot comptar que la dreta i l'esquerra seran capaces d'enlairar-se per damunt les seves diferències en benefici del bé comú. La comparació amb l'estat espanyol és inevitable i trista: no es pot comptar amb la dreta suposadament moderada per aturar l'extrema dreta. Al contrari, n'és la sòcia i principal impulsora. Sentir Feijóo felicitant els francesos per “apartar l'extrema dreta del poder” és un sarcasme objectivament desagradable.
Fa uns dies, al Regne Unit també es va produir una alternança de poder necessària, després de catorze anys d'hegemonia tory. Els laboristes van obtenir una victòria amplíssima, quasi desproporcionada, que, com a França, no evita que “l'enorme perill” no segueixi ben viu. De fet, el Brexit no va ser més que el resultat d'una gran campanya populista, que ara té conseqüències nefastes per a l'economia i la societat britàniques, i també, no cal dir-ho, per a la Unió Europea: un lose-lose en tota regla, causat per males polítiques fetes a partir de l'agitació dels baixos instints. Por, xenofòbia, tancament de fronteres. Les notícies de França i el Regne Unit han estat bones (per a aquests dos països, i també per a Europa), però contenen mil incerteses. I no esvaeixen, en absolut, una amenaça neofeixista contra la qual cal trobar respostes més efectives que les que hem estat capaços de donar fins ara.
