Seriositat. Europa continua pendent de les urnes; de la reacció d’uns electors desbordats per una realitat que els fa sentir insegurs i d’uns governs incapaços de gestionar-la. Brussel·les mira estràbicament cap a Londres i París. A banda i banda del canal de la Mànega hi ha dos processos electorals en marxa cap a destinacions oposades.
El caos i la incompetència han arrasat amb la credibilitat del principal partit de govern al Regne Unit. Rory Stewart, antic diputat conservador i autor del llibre How not to be a politician [Com no ha de ser un polític], assegura que en l’última dècada el partit tory ha perdut un dels seus principals atributs: la seriositat. Però la crisi dels conservadors va més enllà del trist panorama que van deixar Boris Johnson, Theresa May o Liz Truss, i té molt a veure amb la desorientació que viuen avui molts altres partits tradicionals, i de la dreta en particular, arreu d’Europa. El primer problema és d’agenda política. Què defensen avui els conservadors? Del thatcherisme tradicional de Cameron al populisme desmanegat de Johnson hi ha una transformació política i social que ha canviat el present i el futur del Regne Unit. I, una vegada més –com ja li va passar a Cameron amb la seva arriscada aposta pel referèndum del Brexit–, la irrupció de Nigel Farage a la dreta de la dreta torna a amenaçar amb aprofundir la cada cop més afeblida divisió conservadora.
Elitisme. El primer problema és de credibilitat. Per això, el que tenen en comú les eleccions a França i al Regne Unit és que la continuïtat del que hi ha, tal com està, és una opció condemnada al fracàs. Emmanuel Macron s’ha convertit en un llast. El president francès encara l'última setmana de campanya abans de la votació de la primera volta de diumenge superat a les enquestes i al carrer, per darrere dels seus rivals d'extrema dreta i d'esquerra.
Amb el seu ja característic dramatisme, Emmanuel Macron advertia, a l’abril, que “la nostra Europa és mortal, i pot morir”. Però el que avui agonitza és la seva aposta política –responsable de fagocitar un ampli centre ideològic, que va quedar arrasat–. Ni tan sols el seu missatge principal, d’erigir-se en l'únic partit creïble que gestiona l'economia i les finances públiques, aconsegueix arribar a l’electorat. Una enquesta d'Ipsos, feta del 19 al 20 de juny i publicada pel rotatiu Financial Times, assegurava que el 25% dels enquestats francesos tenen més confiança en el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen per prendre les decisions correctes en matèria econòmica, per davant del 22% del Nou Front Popular (NFP) d'esquerres, i només un 20% deien que confiaven en la gestió de l'aliança de Macron.
Estabilitat. Els resultats a França i al Regne Unit, però, poden ser totalment oposats. Els laboristes britànics estan a punt de tornar a Downing Street, catorze anys després, buscant, novament, el centre polític, però, sobretot, intentant oferir un antídot contra el drama polític i social que ha deixat el país econòmicament més feble i uns nivells d’erosió institucional que han devaluat la moneda, el nivell de renda i la credibilitat del país. En canvi, a França el vot antitecnocràcia amenaça el règim d’un Macron que es va vendre com una revolució democràtica i ha acabat convertit en el representant d’una elit allunyada de la realitat de bona part del país.
El que passarà factura als governs de Rishi Sunak i d’Emmanuel Macron és la degradació de la democràcia. Ara bé, si el 4 de juliol el Regne Unit pot començar a girar el full del desgavell post-Brexit, França, en canvi, es pot convertir en l’origen de la pròxima gran crisi de legitimitat europea.
