França, un país en descomposició
Corren temps d’astorament i sorpreses creixents. Cal constatar, una vegada més, que la racionalitat no és el vent de la història, un vent que a vegades arrossega en direccions diabòliques. I, amb tot, perfectament comprensibles, si ens fixem en un conjunt de fets que s’han anat gestant al llarg de molts anys, sense que els donéssim gaire importància.
França. Ocupació nazi, règim de Vichy, la resistència. El país de la Il·lustració, de la Revolució Francesa, dels drets de l’home, de la Comuna, del Maig del 68. Ara un 33% dels francesos ha votat uns partits d’extrema dreta, que aquest diumenge poden obtenir una majoria parlamentària i desfer allò que s’ha construït amb tant d’esforç. Què ha passat? Com explicar aquests resultats?
Des del meu punt de vista, estem veient a gran part d’Europa les conseqüències del viratge dretà que es va produir als anys vuitanta, amb l’arribada de Reagan i Thatcher al poder. Els 40 anys anteriors havien estat de reducció de les desigualtats econòmiques, d’impuls d’un estat del benestar anivellador que havia fet créixer la cohesió social. A partir dels vuitanta caminem en la direcció contrària: aturada de l’expansió de l’estat del benestar, creixement de les desigualtats, foment de l’individualisme i el consumisme, i, alhora, empobriment de molts. A França, per exemple, la part de la renda en mans de l’1% més ric de la població ha passat del 7,7% del total l’any 1982 al 12,7% l’any 2022. Mentre, en canvi, el 99% de la població restant ha vist disminuir la seva part de la renda, i en concret el 50% més pobre ha passat de posseir el 22,1% al 20,3%. Si mirem la riquesa i la propietat, el desnivell és molt pitjor. Com en la majoria de països europeus, però en el cas francès encara ha estat més exagerada l’acumulació en un 1% de la població.
D’això se’n parla poc, els mitjans no ho esbomben gaire. Però estic totalment d’acord amb Piketty quan diu que les classes socials són ara més importants que mai per comprendre els comportaments adoptats a l’hora de votar. Des de finals del segle XX, França és una societat que es descompon. S’ha acabat aquella grandeur dels països colonialistes, alimentats per l’espoli dels països pobres. S’ha acabat el glamur de París, capital del pensament i de l’art; i de la llengua francesa, destronada per l’anglès; elements que donaven cohesió a un país que es pensava encara com una societat excepcional. La indústria ha estat desmantellada, i, amb ella, les possibilitats de feina estable i d’integració per a milions de persones, immigrants o no, que malviuen en suburbis empobrits amb serveis deficients; s’ha acabat la cohesió d’una classe treballadora organitzada capaç de fer-se escoltar. Com en tants altres llocs, el camp es despobla, augmenta la França buida i descontenta que ja no en té prou amb el xovinisme, sinó que s’enfonsa cada dia més en la lluita per sobreviure.
Inflació, augment dels preus, manca de perspectives, marginació, són esglaons d’una cadena que ha anat mostrant els trencaments interns d’aquesta societat que semblava tan forta. A començaments d’aquest segle hi va haver incendis als suburbis, provocats sobretot pels joves aturats, abocats a la desesperació. D’origen magrebí, en gran part, però no únicament; cada dia són més els europeus que formen part d’aquests aldarulls, recomençats i ampliats al món rural l’any 2018, amb el moviment dels armilles grogues. Una societat en la qual la solidaritat i la cohesió interna han estat substituïdes per la repressió, com a forma d’evitar els enfrontaments i conflictes oberts.
Reagrupament Nacional, dirigit per Le Pen, ha sabut utilitzar els arguments que podien seduir aquesta població empobrida: la por als immigrants, als diferents; el retorn a la idea d’una França forta, la d’aquell passat que ja no existeix, però que s’esgrimeix quan cal, com un miratge; el rancor contra uns dirigents que no han estat capaços d’evitar l’ensorrada, l’enfrontament religiós, fins i tot. I la crítica ferotge contra la UE, ara maquillada per si poden controlar-la. Tot això sense cap desgast, atès que fa anys que no són al poder.
L’esquerra, desacreditada i dividida entre grups i partits, no ha sabut què oferir, fins ara. Fa uns dies, davant el pànic del triomf de l’extrema dreta, s’ha unit i ha crescut considerablement, en un nou Front Popular que compta més amb la por del feixisme que amb un projecte construït per revertir el desastre. Amb el 28% dels vots, apareix com una alternativa possible, però no per ara mateix. Mentrestant el centre, amb Macron, s’enfonsa sense remei.
Si finalment l’extrema dreta aconsegueix governar França, pot ser el començament del final de la UE, o del seu desmantellament. Però, sobretot, l’exemple francès hauria de fer reaccionar els altres països: al nostre, els efectes del neoliberalisme van començar més tard, però estem seguint el mateix camí i ja està creixent la mateixa amenaça.