França: el menyspreu i les solucions
Per familiaritzar-se amb l’arena política francesa, és útil entendre les formes i direccions amb les quals funciona el desdeny, el mépris que va donar nom a una fenomenal pel·lícula dirigida per Jean-Luc Godard. És el menyspreu per l'estabilitat i la pau social el que explica en gran part la decisió de Macron de dissoldre l'Assemblea Nacional. El menyspreu pels valors universals que els francesos s'enorgulleixen d'haver impulsat nodreix la popularitat del Reagrupament Nacional. El desdeny dels tecnòcrates i altres elits per les classes populars i els seus problemes ha contribuït a normalitzar i desdemonitzar els marcs preferits per la ultradreta. I és el menyspreu d'una part de l'esquerra per nous actors i els seus discursos disruptius el que durant anys ha impossibilitat una aliança per parar els peus a aquells als quals moltíssims ciutadans titllen de fatxes sense pèls a la llengua.
El desdeny percebut també ha estat el que ha mogut, almenys en part, els votants d'ultradreta a envalentir-se en les seves accions i narrativa. Al llarg d'aquests darrers anys s'han multiplicat les marxes en el seu suport, els atacs violents (també per part de la policia), els discursos d'odi i amenaces en línia i fora de línia, la instrumentalització de l'antisemitisme i, amb tot això, la por a una guerra civil moderna. Por sobretot per part de les comunitats més vulnerables –racialitzats, LGBTQIA+, dones, societat civil, àmbit de la cultura i del pensament, etc.–, conscients que seran els primers damnificats.
Contrasten amb aquestes persones aquells per als quals una victòria de Le Pen i els seus no representa necessàriament un perill tan greu, aquells que s’instal·len al seu privilegi. Parlem d'elits econòmiques, en un gest que deixa clara la imbricació entre neoliberalisme i securitització extrema per protegir l'statu quo material. Parlem d'elits polítiques de diferents ideologies: tant el centredreta, que ha abusat durant anys de l'equidistància entre extrems per legitimar-se, com el centreesquerra, que ha preferit estigmatitzar les formacions islàmiques d’esquerres a la seva esquerra com a estratègia de supervivència. Per no parlar dels nombrosos mitjans sota la batuta de Vincent Bolloré, un bilionari ultraconservador, que han intoxicat el debat públic fins al tedi.
La segona volta és una particularitat francesa que en aquest cas podria aportar sorpreses positives després del xoc inicial. La mobilització es fa sentir al carrer i les xarxes, també per part de polítics més compromesos amb l'interès general que no pas amb prebendes i fantasmes inexistents i que han decidit retirar-se. Una cosa que també es percep en l'ambient és la necessitat de (re)construir des de baix després d'aquesta cita electoral, amb Bardella com a primer ministre, o no. Potser aquesta pot ser l'ocasió perquè el desdeny es pugui canalitzar per fi cap als veritables problemes de França, des de la precarització generalitzada fins al buidament dels serveis públics, passant pel reconeixement del passat colonial i la seva transformació en racisme estructural.