Els dies de vi i roses es van acabar fa mesos a l’Elisi. La figura d’Emmanuel Macron ha anat minvant fins a convertir-se en un personatge revoltat i alhora agònic. El president promet mantenir-se a l’Elisi malgrat la caiguda espectacular de la seva popularitat que recollia aquesta setmana una enquesta publicada per Le Figaro. L’acceptació de la presidència de Macron no supera el 17% de la població, una dada fins i tot més baixa que la registrada durant la crisi dels armilles grogues. En la seva compareixença institucional de dijous al vespre, el president va insistir que resistirà els trenta mesos que li queden a l’Elisi i va qualificar l’extrema dreta i l’extrema esquerra d’antirepublicans, la pitjor acusació política que es pot fer a França.
Moció al president
L’objectiu polític de la moció de censura no és el govern sinó el president de la República, però la seva sortida avui no seria més que un factor d’inestabilitat probablement inútil. Els que reclamen la seva dimissió només enfonsarien França encara més en el caos i precipitarien l’arribada dels tentacles lepenistes del Reagrupament Nacional a les institucions. La dimissió acceleraria la descomposició política.
Crisis superposades
Amb urgència, Macron necessita un nou primer ministre, recuperar la relació amb la seva antiga majoria, a la qual va desconcertar quan va dissoldre l’Assemblea al juliol, i posar ordre a les finances del país. Especialment en un deute que ha augmentat mil milions d’euros des del 2017. Avui, per primer cop en 45 anys, França acabarà l’any sense nous pressupostos, i posar ordre a les finances públiques requeriria una majoria i una responsabilitat dels centristes que avui sembla impossible. Un dèficit públic del 6% –enfront del 0,35% consignat a la Constitució alemanya– no es corregeix sense diàleg a totes bandes, acords polítics i evitant explosions d’ira. Encara menys quan la firma del tractat del Mercosur, un greuge per a França, previsiblement radicalitzarà la protesta del món agrícola els pròxims mesos.
Emprenyats
Els francesos estan emprenyats. Ni la grandeur, ni l’estat del benestar, ni el creixement, ni la indústria, ni tan sols el pes de la cultura són el que eren, i això no se soluciona amb uns Jocs Olímpics ni amb la solemnitat de la reobertura de la catedral de Notre-Dame de París.
Macron intenta apel·lar a l’esperit de la reconstrucció de la gran catedral francesa, que durant cinc anys ha permès una combinació de tradició i innovació i la col·laboració d’administracions i particulars per tornar a obrir el gran temple, percebut com un símbol d’unificació. Però en l’espai polític la treva sembla més difícil. L’ara ex primer ministre Michel Barnier ha fracassat. Va intentar comptar amb una actitud de responsabilitat del Reagrupament Nacional, sense bastir ponts amb el Nou Front Popular, l’artefacte d’esquerres que va aconseguir barrar el pas a Marine Le Pen. I al final uns i altres l’han fet fora.
Una crisi no només francesa
França viu una crisi profunda. No és una crisi només francesa, però és allà on es perceben de manera molt crua els efectes de la suma de la crisi econòmica, la inflació, la desaparició de la classe mitjana, la bretxa amb els més rics i el deteriorament dels serveis públics. Un conjunt de circumstàncies que han generat un sentiment de ràbia, de frustració, que alimenta també la xenofòbia, l’ells i el nosaltres.
També és una crisi del sistema polític. Entre 1969 i 2022 el partit que guanyava les eleccions disposava gairebé sempre d’una majoria absoluta a l’Assemblea. Això s’ha acabat i amenaça la democràcia representativa. El sistema majoritari s’ha esmicolat i no és capaç de teixir complicitats i aliances en un marc de polarització creixent. La situació és, doncs, de canvi de cultura política o de cronificar el bloqueig institucional d’aquest règim semipresidencial.
És urgent establir un acord estable de mínims sobre els temes que amenacen amb degradar el nivell de vida i la confiança en les institucions. Es tracta del poder adquisitiu, les pensions, la reindustrialització i la reforma del sistema electoral.
Aquests dies el terreny de joc s’està obrint amb un possible acord dels socialistes amb el bloc central: “Obligats per la urgència i la gravetat de la situació, ens hem d’arremangar, estabilitzar el país i impedir que basculi cap a l’extrema dreta”, com firmava Raphaël Glucksmann, de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D), a Le Monde ahir. El risc dels socialistes és deixar més espai polític a La França Insubmisa (LFI) de Jean-Luc Mélenchon. Però el risc de bloqueig és encara més greu.
Dreta i esquerra? Ells i nosaltres? El populisme amenaça la democràcia representativa no només a França. És el moment de recuperar la tolerància amb el pensament de l’altre, el desig de ser, de formar part d’una comunitat, el reconeixement dels governants, l’acceptació de la seva legitimitat. L’alternativa és molt més fosca i violenta.
