A França, com els francesos
Com era absolutament previsible, les extremes dretes europees han trobat, en els disturbis a França, una mina a favor del seu ideari supremacista. A Espanya, on ara van més forts que mai, un Santiago Abascal eufòric ha sortit a dictaminar que França és a mig pas de la guerra civil (un sintagma que excita enormement la dreta nacionalista espanyola, i no d'ara, sinó de molt abans que existís Vox) i que això és culpa “de la política d'immigració massiva”. És un argument proper als que solen fer servir els neonazis i, de fet, les simpaties de la dreta nacionalista espanyola per les esvàstiques i les salutacions a la romana també venen d'enrere. Els mitjans afins com El Mundo, incansables, difonen, quan Abascal s'enfanga dins el llot del racisme, la seva foto al costat d'Ignacio Garriga, el missus del partit a Catalunya, que amb la seva negritud contribueix precisament a blanquejar-lo.
Les declaracions d'Abascal són un bon exemple del tipus de tergiversacions que difon la ultradreta, a Espanya i arreu, per fomentar la crispació, la fractura social i la violència. El feixisme (o el neofeixisme, tant és amb prefix com sense) no tan sols es mou bé dins aquests elements, sinó que se n'alimenta, i n'atia el foc (metafòric i literal) cada vegada que se li presenta l'ocasió. A les ciutats franceses, de punta a punta del país (“d'Angers a Lió”, com escriuen a La Repubblica) proliferen els escamots neonazis, amb els braços i els bats de beisbol aixecats.
El problema no són únicament els individus més violents, sinó l'adrenalina que injecten entre capes i més capes de població que habitualment no fa res més que mirar les notícies a la tele o a les xarxes, i que viu convençuda que la majoria dels problemes de la societat, o fins i tot la mediocritat de la seva pròpia vida, són culpa dels migrants. És molt fàcil convèncer algú que viu mig bé de la idea que el seu precari benestar està amenaçat pels que venen “de fora”, especialment si els que venen de fora són pobres. És encara més fàcil convèncer un pobre de la idea que el seu enemic és un altre pobre, mai el poderós que viu d'explotar la penúria de tots dos. Aquests pobres, i aquests que més o menys s'assemblen al que en algun moment s'ha anomenat classe mitjana, veuen els disturbis, escolten els predicadors de l'odi i arriben fàcilment a la conclusió que els dels bats de beisbol no van desencaminats.
Podria passar aquí?, és la pregunta d'aquests dies. A banda del ressentiment covat als equivalents de les banlieues, el que existeix a Espanya, i a Catalunya, són cossos de policia farcits d'agents d'extrema dreta, energúmens amb armes i uniforme que se senten emparats no tan sols pel servei que se suposa que presten a la societat, sinó també per l'efervescència que viu aquesta dreta nacionalista que els farà sempre costat, facin el que facin. O, més ben dit, especialment si el que fan és assassinar migrants a sang freda. Tant és si l'escenari és la tanca de Melilla com l'extraradi fred i lleig de qualsevol ciutat.