Act. fa 7 min

Una França escarmentada?

3 min
Seguidors del partit La France Insoumise després dels resultats de la segona volta de les eleccions legislatives anticipades del 2024

Quan el cinc d'octubre del 1972 es va fundar a París el Front National pour l'Unité Française, més conegut des de llavors com Front National (FN) i avui rebatejat com Rassemblement National (RN), només havien passat 27 anys des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Això vol dir que una persona que quan va acabar el conflicte tenia vint-i-pocs anys, el 1972 potser ni tan sols arribava als 50. No estem parlant de quatre gats, sinó dels milions de persones que de manera activa, no simplement accidental, van donar suport al règim pro nazi del mariscal Pétain. El 1972, moltes d'aquestes persones van fer-se militants del FN de Jean-Marie Le Pen, que avui té 96 anys. Victor Barthélemy o André Dufraisse, per citar només dos noms, van ser dirigents del FN que a la dècada del 1940 no només havien col·laborat amb entusiasme amb el règim de Vichy, sinó que en el cas concret de Dufraisse fins i tot van ser membres de les Waffen-SS. Coses ben semblants van passar també a Alemanya o a Àustria, evidentment, però amb una diferència substancial: els alemanys sempre van saber que havien perdut la guerra.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En el cas de França, això no ha estat mai gens clar, tot i que amb el posterior sobredimensionament de la Resistència se'n pogués arribar a deduir el contrari. Sigui amb un nom o amb un altre, l'extrema dreta genera a França alguna cosa més que suspicàcies ideològiques: obliga a repensar la història del país i a transitar-ne de nou les zones obscures, que són nombroses. Per entendre almenys una part dels resultats de diumenge, aquesta clau no s'ha de perdre de vista. En l'inconscient dels més vells, parlar d'extrema dreta al poder significa, entre altres coses, desenterrar figures tan extremament incòmodes com la de Pierre Laval, fundador de la sinistra Milice i els seus 21 punts: contre la démocratie, contre la lèpre juive, etc. En aquest cas som davant del feixisme en estat pur, sense possibles matisos. En el cas de l'actual RN de Marine Le Pen o de Bardella, en canvi, la denominació resulta abusiva. Es tracta sense cap mena de dubtes d'un partit de dretes amb uns orígens lletjos, però no se'l pot identificar sense més ni més amb ideologies de fa vuitanta o noranta anys.

L'heterogènia esquerra francesa ha jugat, val a dir que ben legítimament, a apel·lar a un passat dolorós, vergonyós, sense ni tan sols haver-lo d'esmentar, entre altres coses perquè no calia; i també perquè, com acabem de veure, som davant d'un tabú col·lectiu. A curt termini, per sortir del pedregar, està prou bé (aquesta era l'aposta de Macron, precisament) però això no significa que la França que representa Marine Le Pen no existeixi o sigui anecdòtica. De fet, més enllà de les extenses i superpoblades perifèries de París, Lió i altres grans ciutats, és majoritària, Catalunya Nord inclosa. Com si es tractés d'un detallet sense importància, però, es fa abstracció que a les passades legislatives l'extrema dreta del RN va treure 89 diputats mentre que avui en té 143, és a dir, 54 més. Si això és perdre... Els resultats d'unes eleccions s'han d'analitzar a partir de dades mínimament objectivables, no d'expectatives generades pels mitjans de comunicació. I una dada numèricament inqüestionable és la que acabem d'assenyalar. Una França escarmentada? Em sembla que no gaire. El Nou Front Popular (NFP) ha obtingut 182 representants electes, només 39 més que RN. Aquesta aliança de circumstàncies la formen els socialistes, els comunistes, els verds, els insubmisos (LFI). Qualsevol persona que conegui, ni que sigui vagament, la política francesa sap que a l'Assemblea Nacional la suma resulta de facto inviable, fins i tot a curt termini. Els maldecaps que li esperen a Macron són incalculables, i òbviament aquestes cefalàlgies s'acabaran traslladant de forma indirecta a Brussel·les.

El NFP i els macronistes han frenat l'avenç de l'extrema dreta? Sí, sens dubte: els resultats de diumenge són prou clars. El NFP i els macronistes han aturat l'avenç de l'extrema dreta? No, de cap manera: la formació de Marine Le Pen té avui 54 representants més a l'Assemblea dels que tenia fins ara. Aquest augment és qualsevol cosa menys anecdòtic. De la mateixa manera que la nouvelle cuisine de les enquestes, amplificada pels mitjans, va inflar les expectatives electorals de l'extrema dreta francesa per aconseguir una mobilització sense precedents de l'electorat, ara les desinflarà per fer veure que aquests 54 nous diputats de Le Pen, 54, no existeixen. A la radicalitat del populisme xenòfob se li ha de respondre amb polítiques que donin resultats, no amb jocs de mans com el que acabem de descriure.

Ferran Sáez Mateu és filòsof
stats