França i la campanya radicalitzada
Les eleccions franceses es decidiran a la dreta. O a l’extrema dreta. Es dona per fet que Emmanuel Macron, entestat en endarrerir al màxim el cos a cos de campanya (perquè per això té l’altaveu de la presidència), serà el rival a batre a la segona volta. Però a la seva dreta es lliura la batalla per definir rival amb més o menys capacitat de sumar els vots de l’antimacronisme. És una lluita per la retòrica, adornada de transfuguisme i traïcions, en un espai cada cop més fragmentat i radicalitzat però, també, amb més presència mediàtica. La premsa tradicional ha entrat en joc i Éric Zemmour n’és el guanyador.
Valérie Pécresse (Els Republicans), Marine Le Pen (Reagrupament Nacional) i Éric Zemmour (Reconquesta) van frec a frec a les enquestes d’intenció de vot. Tots tres estan entre el 16% i el 14,5%, amb les mateixes possibilitats de passar a la segona volta contra un Macron que ara els treu menys de deu punts.
Desdibuixada des de la seva entrada en campanya, Pécresse se sent obligada a atreure vots de centre i d’extrema dreta; atrapada entre els votants de Macron i els de Le Pen o Zemmour. Un terreny minat que ha acabat en polèmica quan, en un míting diumenge passat a París, es va deixar portar per la retòrica de l’extrema dreta i es va referir a la teoria de la conspiració del “gran reemplaçament”, segons la qual els francesos d’herència cristiana estan sent substituïts deliberadament per immigrants musulmans amb la complicitat de les elits franceses.
Podria ser una novel·la de Michel Houellebecq, però el concepte és d’un altre escriptor, Renaud Camus, convertit en l’ideòleg del supremacisme blanc. Davant els assistents a un míting que es considerava crucial per a la seva campanya, Pécresse es preguntava pel futur de França com a “nació sobirana”, “satèl·lit dels Estats Units” o “enclavament comercial xinès”, i ella mateixa es responia que “no hi ha res escrit, ja sigui la pèrdua d’estatus econòmic o el gran reemplaçament”, una frase que podria haver dictat el mateix Zemmour.
A la candidata dels Republicans li agrada dir que en ella hi ha dos terços d’Angela Merkel i un terç de Margaret Thatcher. Però la realitat és molt més anodina que el seu autoretrat d’aspirant a Dama de Ferro. Ella, que el 2019 diu que va desertar del partit com a protesta pel gir a la dreta que imposava Laurent Wauquiez, ara malda per construir un espai propi, enfrontada, a més, a les crítiques de Nicolas Sarkozy.
Però, mentre els analistes discuteixen la dretanització dels francesos, el que sí que és constatable és que totes les forces d’esquerra sumades no superen el 30% dels vots. Són les veritables damnificades de l’atomització del vot. La desintegració del socialisme francès deixa l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, amb una intenció de vot del 4%. Per sobre hi ha el líder dels Verds, Yannick Jadot, i la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. És el retrat d’una deriva, no només pel final de l’hegemonia socialista, sinó per la profunda divisió del lideratge de l’esquerra, incapaç de sumar forces.
Tot i que la desil·lusió dels francesos amb la política venia de llarg, la victòria de Macron, que el 2017 va declarar la mort de l’eix dreta-esquerra, va acabar creant noves línies divisòries, començant per la distància entre el president i la França perifèrica. El país s’esquinça en una campanya cada cop més dura: des de la tensió per la mobilització antiracista que desafia els mítings de l’extrema dreta fins a la violència verbal i fins i tot les amenaces de mort que han patit alguns diputats per part d’activistes antivacunes; i per l’amalgama de descontentaments, que van des de les protestes per les restriccions de la pandèmia o els discursos antisistema del “comboi per la llibertat”, al malestar per l’enduriment policial o per l’encariment del cost de la vida.
