El govern francès ha estat censurat per una majoria de diputats a l'Assemblea Nacional de França. El primer ministre, Michel Barnier, havia estat proposat per Emmanuel Macron i votat per l’Assemblea a inicis de setembre. El govern ha durat tres mesos exactes, el més breu de la V República, i és la primera vegada des de 1962 que un govern és cessat així. La majoria de 331 vots que ha censurat el govern de Barnier la formen diputats d’ambdós extrems de l’arc parlamentari: l’extrema dreta del Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen i els seus aliats; i l’extrema esquerra de França Insubmisa i els seus aliats. No és possible tornar a fer eleccions legislatives fins a l’estiu, i ara França tindrà, potser, un govern encara més dèbil fins a noves eleccions.
A França, entre extrems va el joc. I no s’hi ha arribat per casualitat. És un procés que porta, com a mínim, una dècada de gestació, i va fer un pas enorme en les eleccions presidencials d’abril de 2022, com ja havíem discutit aquí. El principal motiu de la censura al govern ha estat l’oposició d’ambdós extrems a les mesures de contenció de la despesa pública i retallades socials, especialment les que afectaven les pensions. Això, quan la despesa pública a França el 2023 va suposar el 57% del producte interior brut, la més alta del món conegut, ja que supera fins i tot la de Cuba. Només queda el dubte de Corea del Nord, on el 2021 la despesa pública encara era el 61% del PIB però era en pendent descendent.
França tanca el 2024 amb un dèficit públic del 6% del PIB un i deute públic del 112% del PIB. El dèficit públic és superior al 4% del 2014, just en el moment més intens de les polítiques d'austeritat, i el deute públic és ara 17 punts percentuals més alt que una dècada enrere, ja que el 2014 era del 95% del PIB. Només uns mesos després se celebrà el referèndum de juliol de 2015 a Grècia, on va guanyar la posició de rebutjar la proposta de rescat de la Comissió Europea, si bé el resultat del referèndum no es va aplicar i va haver-hi rescat. Doncs bé, en aquell moment França fou el país amb reaccions més favorables (fora de l’executiu) al no del referèndum grec, encapçalades pel (llavors) Front Nacional de Marine Le Pen i el (llavors) Front d'Esquerres, liderat pel Partit Comunista i la Nova Esquerra, on destacava Jean-Luc Mélenchon, que havia estat ministre amb el Partit Socialista entre el 2000 i el 2002.
Tant Le Pen com Mélenchon sostenien que el més lògic era que Grècia abandonés l’euro, perquè veien en aquesta sortida una oportunitat per la destrucció de la moneda única, pas crucial per recuperar sobirania nacional en les polítiques econòmiques. I una major sobirania fiscal permetria evitar polítiques d’austeritat en el camp fiscal i polítiques proteccionistes en el camp comercial. Grècia no sortí de l’euro i França no recuperà sobirania fiscal completa. Però el resultat ha estat com si hagués passat, com mostra l’augment del dèficit públic i del deute des de llavors.
Les rendes del passat esplendor francès en els camps industrial i tecnològic estan ben bé exhaurides. Les polítiques de la darrera dècada no han estat capaces de donar més flexibilitat a les estructures de l’economia francesa, rígides i incapaces d’adaptar-se a un món amb canvis tan accelerats com hem viscut, i viurem. El replegament intern és la recepta dels extrems polítics a França, que discrepen en moltes coses però coincideixen a compartir un grau molt elevat de nacionalisme econòmic. Amb la il·lusió que podran aïllar França dels efectes dels canvis econòmics globals, que el proteccionisme nacional salvarà llocs de treball i que els comptes públics no tenen límit.
Macron fou elegit president de la República el 2017, i obtingué una majoria absoluta parlamentària per la seva agrupació política en el mateix any. No va reeixir a flexibilitzar l’economia i disciplinar la hisenda pública, tasques ben bé impossibles a França, val a dir. El 2022 Macron, reelegit president, però amb menys força, obtingué en les legislatives subseqüents una minoria parlamentària que, incomprensiblement, va debilitar addicionalment en les eleccions sorpresa –i sorprenents– de l’estiu darrer.
Un govern dèbil va entregar el testimoni a un govern impotent, dependent de Marine Le Pen per sobreviure. I el crèdit només ha durat tres mesos. Ara comença la segona part del segon mandat de Macron: un viacrucis per França en el camí de les eleccions presidencials de 2027. En el camí, ben segur, unes noves eleccions que segurament reforçaran la força parlamentària dels extrems. I el 2027, unes presidencials que molt probablement guanyarà Marine Le Pen, com ja va suggerir el resultat de les darreres presidencials, el 2022. Tot això, esclar, si no es produeix una situació pràctica de crisi existencial a França, que pot generar qualsevol resultat; fins i tot la superació de la V República.
Alguns països, especialment al sud europeu, haurien de mirar amb atenció. Perquè França sempre és mite i model. No cal assenyalar ningú... perquè és obvi.
