1/9: Fragmentació
Des del 2012, totes les eleccions catalanes han estat plebiscitàries per al sobiranisme. Podien ser llegides com un referèndum si les guanyava, i sobretot segur que serien llegides com un referèndum si les perdia. En totes el sobiranisme explícit no ha obtingut més del 50 per cent dels vots, però sí la majoria parlamentària, tot i que afeblida després per les divisions internes. I sempre hi ha hagut un debat sobre què li convenia més, electoralment: si la unitat o la fragmentació. La unitat en una única candidatura no s’ha fet mai. I les pròximes eleccions poden ser les de la màxima fragmentació, després de les diverses baralles internes en curs. La fragmentació té virtuts. No es perd cap vot sobiranista perquè té una oferta a mida per a cadascun dels seus matisos, que semblen incompatibles. Però també té un càstig: pot ser que vots sobiranistes siguin inútils si les candidatures petites no obtenen representació arreu. En unes eleccions més o menys plebiscitàries, la unitat afavoreix tenir majoria parlamentària i dificulta tenir més del 50 per cent. En canvi la fragmentació, que pot ajudar a tenir més del 50 per cent, dificulta la majoria parlamentària. Anem a unes eleccions, un dia o altre, de molt alta fragmentació. Ens la juguem?
