Hi ha victòries fràgils i derrotes sorolloses i potents. L’himne de l’alegria de Beethoven sonant als peus de la Torre Eiffel no pot dissimular la remor d’un profund descontentament. Emmanuel Macron seguirà a l’Elisi, però els mals de França i d’Europa no s’han conjurat. L’extrema dreta francesa és avui més forta que mai i les batalles culturals que divideixen els francesos continuen intactes.
Les eleccions franceses són, sobretot, el resultat del poder vertical i de la mobilització a la contra. La monarquia republicana no està feta per al segle XXI, i la construcció de la imatge a través de les xarxes socials no et fa un candidat de carn i ossos. El presidencialisme somiat pel general De Gaulle ha topat amb el malestar polític d’una societat immersa en canvis estructurals, econòmics i socials, que fan por; que creen inseguretats i desconfiança en un país que té la protesta ben arrelada. Les promeses reformadores de Macron d’ara fa cinc anys no van aconseguir revertir aquesta por a la falta d’expectatives i a l’obsolescència dels llocs de treball; ni la percepció d’abandonament per part de territoris i ciutadans que se senten cada cop més allunyats de les elits que dirigeixen el país.
El cordó republicà contra l’extrema dreta, però, es va trencar per l’esquerra. Petits regnes de taifes marcant les línies gruixudes d’aquelles petites coses que els diferenciaven mentre el seu aliat tradicional marxava massivament cap a l’extrema dreta. El pes de la V República els ha caigut al damunt.
REVÉS. La Unió Europea pren nota dels resultats, però tant a Brussel·les com a Berlín comencen a ser cada cop més conscients de les febleses que van erosionant les democràcies europees. L’extrema dreta continua a l’alça, inexorable. El president del grup popular europeu a l’Eurocambra, el conservador bavarès Manfred Weber, reconeixia després de veure els resultats electorals que els cinc anys de Macron han acabat enfortint l’extrema dreta.
És veritat que en un mateix cap de setmana el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha perdut aliats per a la seva causa de refundació d’un dret i un poder institucional europeu al servei de l’agenda sobirana d’uns estats en peu de guerra contra la Unió i el model de societat liberal que representa. Sense Marine Le Pen a l’Elisi i amb la derrota del polèmic primer ministre eslovè, Janez Jansa -assenyalat des de la Comissió Europea pels seus atacs a la llibertat de premsa-, la involució conservadora i la força de l’Europa Central com a contrapoder a Brussel·les han quedat delmades. Però el discurs de l’extrema dreta és avui encara més polièdric. La seva capacitat d’anar mutant amb les pors de l’electorat els porta a reinventar-se constantment. Vestits d’homes i dones del poble.
AGENDA. I malgrat tot, Emmanuel Macron ha aconseguit ser l’únic president que guanya la reelecció en els últims vint anys. Els nous límits del seu poder, però, es decidiran a les legislatives del juny que ve. De la força del nou govern francès en depenen també les grans reformes obertes a la Unió Europea: completar la unió bancària, negociar una reforma fiscal, prorrogar i ampliar els fons de recuperació postpandèmia i buscar respostes a la crisi energètica, la inflació i un endeutament públic disparat. La feblesa democràtica és el pitjor dels escenaris.
