Virus, fragilitat i canvi
Hi ha una paraula que llegeixo i sento repetida en articles i converses dels darrers dies: fragilitat. La humanitat ha adquirit consciència de l’extraordinària fragilitat del bigam sobre el qual assentem la nostra prosperitat. Ens estem centrant en el Primer Món, i en les conseqüències d’aquesta aturada sobtada: escoles, universitats, aeroports, autopistes, fàbriques, mercats, serveis, autònoms, botigues, artistes... I, tanmateix, hi ha un altre món, que facilita el nostre i cap al qual no estem acostumats a mirar, que pateix encara més que nosaltres. Molt més que nosaltres. Milions de cosidores de Bangladesh, l’Índia, el Pakistan i d’altres països fàbrica de l’Àsia s’han quedat sense feina. Les de grans marques de roba occidental, les que venen samarretes de cotó, camises, roba esportiva i guarniments de tota mena, són al carrer. Una cosa és passar el confinament, i fins i tot l’atur, a Catalunya; una altra de molt diferent és estar en la mateixa situació, posem per cas, a Dhaka.
El sentiment de fragilitat no és nou. Se’n parlava. Més aviat com una possibilitat, com un espantall, que no pas com una realitat. La fragilitat sempre afecta els altres, i mentre nosaltres anem tirant, tant ens fa. La crisi del covid-19 no permet mirar cap enlloc més que no sigui nosaltres mateixos: com ens relacionem, quina mena de ciutats tenim, en quina mena d’habitatges vivim, quines són les nostres estructures de solidaritat públiques i cíviques. Aquesta consciència global de fragilitat només pot engendrar canvis. Hi ha qui diu que hi haurà canvis en la manera com ens relacionem, en la confiança que dipositem els uns en els altres. No ho sé. Possiblement veurem alguns canvis de costums en termes d’higiene, de gestió del temps, de la manera com treballem. Tots seran importants, i la suma dels petits canvis individuals farà que a partir d’ara parlem d’abans i de després del virus.
Ara bé, hi ha uns canvis de més abast que en aquests moments estan sent debatuts al capdamunt de les jerarquies de les corporacions i dels països amb més capacitat del món. Algunes d’aquestes grans corporacions, alguns dels líders d’aquests països, fa dies que parlen molt discretament dels nous escenaris mundials. El covid-19 és un veritable test d’estrès per a corporacions i països. No tenir-ne consciència, viure al dia, ensorrarà els països. Cal que hi hagi qui pensi en el dia de demà, tant a curt com a llarg termini. A curt, per fer que la rebrostada sigui robusta. A llarg, perquè cal preveure com ens posicionarem competitivament. Aquesta és la clau de la generació de feina. Catalunya necessita fer aquesta anàlisi, per dolorós que sigui el moment.
Som davant d’un escenari de minva de mida global. Les corporacions deixaran anar greix, reestructuraran negocis i aprendran de la crisi. Les velles maneres de treballar, però sobretot d’abastir i de comunicar, canviaran. Veurem com estructures més petites però molt més productives i efectives s’imposaran a les grans baluernes societàries i estatals. Només aquells que estudiïn l’actual ensulsiada, origen de la minva de mida sobtada ( downsizing ) de corporacions i mercats, podran veure-hi una oportunitat per recuperar posicions i reeixir.
Hi ha, doncs, possibilitats de passar d’un escenari downsize a un escenari upsize si es tenen en compte factors diversos i es comença a pensar en un pla d’acció. Hi ha pistes molt clares i que caldria anar prioritzant mentre es configura un pla d’acció.
En primer lloc la importància fonamental de la sanitat, tant la pública com la privada; tant la indústria farmacèutica com la inversió permanent en recerca, recursos humans i equipaments. Reforçar el sistema sanitari i convertir-lo en un veritable motor econòmic no és aliè al nostre país. Només cal saber prioritzar.
El sector alimentari, des de la concepció dels aliments basant-se en proteïna neta, passant per assegurar tota la cadena logística, i acostar producció i consum al màxim. Aquest punt obre la porta del nearshoring, per oposició a l’ offshoring. Canvis en el món de l’energia i de l’aigua, per assegurar l’autosuficiència . Canvis en la manera com fem servir la nostra capacitat digital, des del coneixement fins al lleure, que impliquen la necessitat de reforçar-nos amb professionals. Canvis en la conformació de les nostres xarxes de seguretat social, en el disseny dels espais públics i domèstics. En la mena de materials que hem de fer servir per construir. Avui tenim més consciència que mai de l’espai on fem vida. Aprofitem-ho.
El canvi és dur. Entomar-lo amb esperit fràgil acabarà d’ensorrar països i societats. Si Catalunya l’entoma havent meditat, fins en els moments més durs, en sortirem més forts.