Jair Bolsonaro continua ben viu. El 43% dels vots aconseguits diumenge en la primera volta de les eleccions brasileres i la consolidació del seu partit com la força més votada al Congrés i el Senat demostra l’arrelament del discurs i la connexió d’interessos –ordida amb evangelistes, latifundistes i el lobi de les armes– del bolsonarisme. El Brasil està dividit. El pèndol electoral que ha mogut bona part dels governs de l’Amèrica del Sud cap a l’esquerra està atrapat en la batalla presidencial brasilera, en una confrontació que determina el futur polític, econòmic i mediambiental del gegant llatinoamericà, però també la futura relació entre la regió i la Unió Europea.
El que ja confirmen les urnes brasileres és la polarització que parteix en dos les societats llatinoamericanes i més enllà; refermen la capacitat de penetració de les divisions culturals i de valors que marquen les confrontacions polítiques a banda i banda de l’Atlàntic. El bolsonarisme, com el trumpisme, ha aconseguit anar més enllà del personatge esperpèntic, ofensiu i autoritari que li ha donat nom. Representen el desafiament del discurs políticament incorrecte, la simplificació dels enemics i una mobilització feta de lleialtats i de pors. I això no desapareix amb una alternança a les urnes per un marge ajustat. La política d’aquests “homes forts” ha modificat les societats que han governat. Ho reconeixia durant la campanya el mateix Lula da Silva: “Derrotarem Bolsonaro, però el bolsonarisme continuarà”.
NORMALITZACIÓ. En política la intensitat importa. Immersos diàriament en unes xarxes comunicatives construïdes per apel·lar a les nostres emocions, la mobilització electoral beu, cada cop més, d’aquesta capacitat de personalitzar missatges, d’oferir culpables i construir lleialtats.
A la Unió Europea, un de cada sis vots dipositats a les urnes en les eleccions celebrades durant aquest 2022 ha anat a parar a un partit d’extrema dreta. La victòria de Giorgia Meloni a Itàlia és l’última que reforça aquesta nova onada que ha convertit l’extrema dreta en partits de governs. Els discursos radicals s’han anat normalitzant, però també el deteriorament de les classes mitjanes i la sensació d’una retallada d’oportunitats i de falta de confiança en el futur que aboca els més joves al pessimisme i els partits tradicionals a una pèrdua d’influència accelerada.
IMPACTE. Les disparitats socioeconòmiques han anat augmentant durant dècades. De fet, les crisis continuades han fet que els rics s’enriqueixin encara més en els últims anys, i els pobres siguin cada cop més pobres. Fins al punt que un informe de les Nacions Unides, acabat de publicar, adverteix que l’augment dels tipus d’interès i les polítiques d’austeritat que estan aprovant alguns dels països més rics del món per lluitar contra una inflació disparada augmenten també el risc d’una dolorosa recessió mundial que perjudicaria, sobretot, els països en desenvolupament. L’ONU demana una “correcció del rumb” en aquestes “apostes imprudents” per evitar l’impacte encadenat d’unes crisis del deute, de salut i d’emergència climàtica sobre països que ja estan sota molta pressió. En aquests moments ja hi ha 46 països en desenvolupament que estan greument exposats a múltiples xocs econòmics i 48 més en risc de caure-hi. L’amenaça d’una crisi mundial del deute és cada cop més present, i les conseqüències polítiques que comportaria, també.
