Fractures i factures
“Què, els europeistes, tot bé?”
Miquel Andreu, 8 de març de 2016, a Twitter.
“Ensenyar humanitarisme, compassió, dignitat, pacifisme? L’agost de 2007 set pescadors tunisians van ser detinguts, aïllats i processats, d’acord amb les lleis italianes i europees, per haver socorregut immigrants nàufrags a la deriva. Cap discurs humanitari pot ser tan decisivament pedagògic”. Això escrivia el filòsof Santiago Alba Rico l’any 2010. Pedagogia de l’horror, d’aleshores ençà hem anat a pitjor. Enmig de les paraules buides, els discursos estèrils i la inanició criminal de qui, podent fer, no només no fa sinó que fa el contrari del que caldria. Si això dels drets humans, esclar, no és “una carta a Santa Claus”, com postil·lava, enfotent-se’n, Jean Kirkpatrick, ambaixadora de Reagan davant les Nacions Unides.
Temps d’infàmies, una Europa en ruïnes i en fallida ètica naufraga avui a la deriva. Com en un mal punt de no retorn que explicita la inhumanitat del moment, esclata sencera la vergonya de la gestió insuportable d’un poder cruel davant la crisi de refugiats més greu que vivim. Ni asil ni refugi ni llar: violència i crueltat. 2016: el relat endolcit de l’Europa que va renéixer de les cendres del nazisme, aleshores al llindar del desastre, la mort de la cultura i l’autodestrucció, torna a deixar pas a un eurocentrisme entotsolat de nou encuny, que ja no dissimula el brutal racisme d’estat, una islamofòbia en auge i l’ascens alarmant dels populismes primitius. Enmig, també, de mesures d’excepció que esberlen i trinxen el dret internacional humanitari i de miserables acords amb un estat turc que rebenta la dignitat i resistència kurdes. ¿En nom de quin projecte autoanomenat democràtic, solidari, integrador i cohesionador es miren al mirall? ¿Com s’ho fan amb la seva fatal hipocresia letal? ¿Com perverteixen el vell somni de “llibertat, igualtat, fraternitat”, ensorrat i transmutat avui, ara i aquí, en “austeritat, seguretat, autoritat”? ¿On és el miratge de l’Europa lliure i humanitària que somniaven Zola i Victor Hugo?
Toc-toc, definitivament, el desastre truca a la porta i ja és aquí. L’enfonsament, si no hi posem remei urgent. Perquè, si algú es pensa que un món on 62 persones atresoren la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat és un lloc segur, pitjor per a ell. Si algú creu encara que murs, filferrades i expulsions resoldran res, només somia. Si algú creu que els CIE democratitzen res, al·lucina. Més encara quan la distopia neoliberal europea, el malson de la desigualtat feta mur, ens desvetlla, perversió absoluta, d’una mateixa negativa. El que no fan pels damnats “de fora” és el mateix que tampoc pensen fer pels damnats “de dins”: 123 milions de pobres a la UE, Grècia sota xantatge i la Mediterrània militaritzada. Misèria de la UE i UE de la misèria, en constant autodegradació democràtica i en oberta ofensiva classista, xenòfoba i racista, retruny parafrasejant el cató de guerra alemany de Brecht: “Savi serà qui frustri els seus plans, només qui la venci salvarà Europa”.
Corrandes d’exili al segle XXI, demencial, irracional, ¿com convivim amb l’horror quotidià retransmès en plasma, online i en directe? ¿Pensant que en quedem al marge? ¿Qui sobreviu indolentment al costat de la fossa comuna de la Mediterrània -25.000 cadàvers-, de la brutalitat policial a Tarajal o de cinc anys de guerra devastadora a Síria? ¿Creient que mai no ens afectarà? Temps al temps, de fractures i factures. Caigut el mite i desplomat el teló, queda la realitat nua: que això anomenat UE només actua per interessos, no pas per principis. Perquè finalment els principis es demostren en els moments difícils. Trompetejar-los en els moments fàcils és senzill i només pura propaganda. Complir-los quan més cal, prova del cotó fluix insalvable. Després alguns s’estranyen -fractura i factura generacionals, potser?- que molts dels més joves demanin urgentment de sortir d’aquesta UE impertèrrita, d’aquest euro misèrrim, d’aquest BCE caníbal.
Què cal fer? Abans-d’ahir, raonant amb en Julià de Jòdar sobre la inquietant deriva del capitalisme, tan global com senil, ell ho reblava: potser sí que el trànsit del capitalisme a un nou paradigma econòmic ètic i solidari trigarà, empès des de baix i per l’esforç comú, anys -com va trigar el trànsit del feudalisme al capitalisme-. Aleshores, pluja fina que anava calant, el sistema feudal va ser lentament dissolt per la introducció de la moneda, el comerç, les ciutats, les revoltes pageses i la demografia. Aquest cop, però, en Julià matisava, enmig de la intempèrie del continent, que el problema és avui que potser quan hi arribem ja haurem fet massa tard. Per això el fre d’emergència que reclamava Walter Benjamin urgeix més que mai. El que no faran ni estats ni mercats ho haurem de fer des de la societat, contra mercats carronyaires i estats cínics absents com l’espanyol. Queden les xarxes civils i socials contra els cops d’estat i de mercat que parlen de nou ordre mundial quan només es refereixen al vell desordre de sempre. Queda desobeir l’absurd i la deshumanització, que palesen que les fractures ja són fondes i salvatges i les factures tan cares com impagables.
Postdata. I sí, cirereta al pastís, si aquest país fos sobirà, avui fa 30 anys que hauríem apostat per la pau i abandonat l’OTAN, és a dir, hauríem deixat d’alimentar l’estructura militar que s’encarrega, precisament, de blindar i garantir que tots els cosmètics i tots els iPads quedin reservats en exclusiva al 16% de la humanitat.