“A mi és que se’m moren totes les plantes, no em duren”, diu. I ho diu amb orgull, amb una complaença que li fa fer una boqueta premuda, mig de tortuga, mig de muppet. “No sé què em passa que se’m moren totes”. I afegeix, esclar: “És que soc... Soc un desastre”.
Presumir d’això o, si més no, considerar-ho una particularitat “mona”, com ara que “no saps fer ni un ou ferrat”, és d’un complaent molt banal. Que se’t morin les plantes té dues causes: falta de reg o excés de reg. Tothom és d’una mena o altra a la vida i a l’hort urbà. El que rega massa i el que no rega. Llavors, esclar, hi ha el que rega massa els dos primers dies i a partir del tercer ja no rega mai més.
Cuidar una planta no és difícil, com no ho és fer un ou ferrat. Com amb qualsevol mena de coneixement, es tracta de donar importància a aquella disciplina (les plantes, la cuina, l’amor...) i d’aplicar el sentit comú. Però passa una cosa, que no és menor.
El nou convers de les plantes, de la cuina, de la neteja, de l’esport, del menjar sa, de l’animalisme... conviu amb diversos éssers. Aquests, potser han tingut una etapa hortofructícola, cuinera, netejadora, esportiva, sana, animalista... Potser no han tingut cap etapa d’aquestes, però la tenen “integrada” per qüestions sociològiques. Aquests éssers no suportaran l’èxit en el nou convers. “Aquesta planta la regues massa!”, li diran. I li diran també: “Aquesta planta la regues massa poc!”
Hi ha un plaer, gairebé físic, mig orgàsmic, en el fracàs del nou convers per part de l’ésser. Res li sabria més greu que, fent l’esforç relatiu, determinat, que ell no ha fet, se’n surti. Sisplau, això no. Que fracassi, sisplau.