Quan fracassi Rajoy (i 2): nosaltres

N atura non facit saltus és un aforisme que se suposa que expressa una veritat profunda: la naturalesa evoluciona sempre pas a pas. Les ciències socials, que fan tot el possible per imitar les naturals, es fonamenten en aquest aforisme: les observacions del passat permeten construir models amb què predir el futur. Ara bé, la frase és falsa. Ho és en un pla essencial, la física quàntica n'és la refutació; i ho és pel que fa a molts fenòmens naturals: la tempesta, el llamp, l'erupció volcànica, el terratrèmol, l'allau i el cataclisme evolutiu són manifestacions d'un mecanisme alternatiu: les tensions s'acumulen fins que l'equilibri es trenca, i quan ho fa i com ho fa és intrínsecament imprevisible. És així com evolucionen les societats: períodes previsibles, en què els canvis possibles són només els evolutius, i períodes -més breus- en què tot es qüestiona i en què l'esdevenir és imprevisible perquè hi juguen un paper l'atzar i la personalitat dels seus protagonistes.

Al llarg de la seva dissortada història, Espanya ha arribat en diverses ocasions a un punt de discontinuïtat: 1808-1814, 1868-1874, 1898-1917, 1931-1939, 1974-1979, i tot indica que estem arribant a un altre. La Transició ja es va edificar sobre una falla: el privilegi basc i l'insostenible dèficit fiscal de l'Espanya mediterrània (les Balears, Catalunya i València), però els successius governs espanyols no han fet sinó acumular-ne d'altres: la Logse (Rubalcaba) i el PER (Chaves), que van començar a soscavar la cultura de l'esforç; les prejubilacions com a expedient per resoldre excessos de plantilla (Solchaga); la promesa d'autovies gratuïtes per a tothom (Borrell), vista i doblada per la d'AVE per a tothom (Cascos); el preu de l'electricitat per sota del cost de producció (Piqué), vist i doblat amb subvencions per a les renovables (Montilla); la promesa que l'Estat es faria càrrec de les dependències (Caldera), etc. La bombolla immobiliària, només parcialment culpa autòctona, ha rematat la feina i ens ha deixat amb un enorme endeutament privat, uns quants milions d'immigrants en un país amb prop de sis milions d'aturats i un nivell de salaris industrials gens competitiu internacionalment. Ni la crisi és passatgera, com a tots ens agradaria creure, ni les reformes de Rajoy seran suficients per vèncer-la, perquè el model productiu espanyol és incapaç d'absorbir l'atur: la construcció no tornarà i el turisme crea tants llocs de treball com immigrants atreu per ocupar-los. Malgrat les majories absolutes, el lideratge polític és feble. En aquest context, és difícil ser optimista sobre la solidesa de l'edifici institucional espanyol.

En un moment de discontinuïtat, la focalització és cabdal per triomfar. Un cop més, els bascos han amarrat el seu privilegi exhibint una unanimitat que estan lluny d'experimentar en res més. Mentrestant, la Generalitat Valenciana agonitza i Catalunya avança treballosament en la construcció d'un consens entorn de la necessitat d'acabar amb el greuge: fins i tot el PPC de Sánchez-Camacho proclama la necessitat d'un finançament equitatiu per a Catalunya, fent empal·lidir el pretès gir catalanista de Piqué. Crec que tant Rajoy com Mas són persones que han nascut per al pacte i que detesten el conflicte, però és molt difícil que puguin evitar-lo: els números són com són.

En aquest context, crec que és oportú destacar que la situació de Catalunya ha canviat significativament respecte del passat. Des que Carles III va decretar la llibertat de comerç amb Amèrica l'economia catalana -primer l'agricultura de l'aiguardent i després la indústria- ha depès completament del mercat espanyol. És significatiu que malgrat el record del 1714 ningú a Catalunya pretengués aprofitar la Guerra del Francès per proclamar la independència, com van acabar fent totes les colònies americanes. Pel contrari, la naixent burgesia es va involucrar a fons en la construcció d'un estat liberal uniforme, centralitzat i amb lliure circulació de mercaderies: la pesseta és obra d'un ministre català. Quan el 1898 la indústria catalana va perdre amb Cuba i les Filipines un terç del seu mercat, el naixent catalanisme va reaccionar amb un compromís encara més gran: Prat de la Riba no sols no era independentista sinó que proclamava la necessitat de modernitzar Espanya per treure els espanyols de la misèria i per fer-la prou atractiva per incorporar Portugal.

Quan Franco va morir i Espanya va haver de reinventar-se, Catalunya continuava essent una societat industrial dependent del mercat espanyol, però s'havien produït dos canvis: la industrialització ja no era un duopoli català i basc (Franco s'hi havia escarrassat) i a Madrid hi havia una classe política que compartia la visió que el futur d'Espanya havia de ser dins la Unió Europea. És significatiu que Pujol considerés necessari comprometre's a fons amb l'estabilitat d'Espanya però no amb el seu govern.

Consumada la incorporació d'Espanya a Europa, la crisi de l'estat de les autonomies presentarà una trascendental novetat: per primera vegada en més de dos-cents anys, Catalunya és viable fora d'Espanya. El fet és aquí, pendent que l'opinió pública n'assumeixi les conseqüències.