Com fracassarà Trump
Després d’un parèntesi de quatre anys, ens veiem obligats una vegada més a fer d’espeleòlegs a les coves més profundes del cervell de Donald Trump. Ens fiquem dins el seu ego, que curiosament representa el 87% del seu teixit nerviós; gratem sota el nucli accumbens, la regió del cervell responsable de les trampes al golf, i, aleshores, al centre del sistema límbic, hi trobem una cosa molt estranya: el meu llibre de text d’història de secundària.
Aquests últims mesos, sobretot en el seu segon discurs de presa de possessió, Trump ens ha parlat molt del segle XIX. Es veu que troba en aquest període tot el que li agrada: els aranzels, el Destí Manifest (una doctrina segons la qual Déu va encarregar als Estats Units la missió d’expandir-se per tot Amèrica), l’apropiació de territoris de països més dèbils, el mercantilisme, els ferrocarrils, la indústria manufacturera i el populisme. Molts presidents esmenten George Washington o Abraham Lincoln en els seus discursos de presa de possessió. Quin ha estat l’immortal citat per Trump? William McKinley.
Podem saber quina mena de conservador és algú si descobrim a quin any li agradaria tornar. Sembla que per a Trump és en algun moment entre el 1830 i el 1899. “Portem l’esperit del Far West escrit al cor”, va afirmar en el seu discurs.
És fàcil veure l’atractiu d’aquesta època. Aleshores érem una nació arribista i cridanera, plena d’energia, grandiloqüència i nous rics. El 1840 als Estats Units hi havia 5.000 quilòmetres de vies fèrries. El 1900 ja n’hi havia uns 420.000. Els nord-americans tenien fama de ser materialistes i insensibles, i amb una ànsia insaciable de creixement. Al seu llibre The american mind, l’historiador Henry Steele Commager va escriure, referint-se als nostres avantpassats del segle XIX: "Com que consideraven automàticament bo tot el que prometés augmentar la riquesa, els nord-americans toleraven l’especulació, la publicitat, la desforestació i l’explotació dels recursos naturals”. Molt trumpista, tot plegat.
Era una època en què la idiosincràsia nacional no la forjaven els cercles de l’establishment a Boston, Filadèlfia i Virgínia, sinó la gent salvatge i inculta del Far West. Tal com va afirmar l’historiador Frederick Jackson Turner el 1893, la dura experiència de l’expansió cap a l’oest va ser el que va conferir als Estats Units la seva vitalitat, el seu igualitarisme i el seu desinterès per l’alta cultura i la cortesia. L’Oest es va assentar sobre una marea creixent de xarlatans agressius: l’esperit de l’empresari circense P.T. Barnum més que no pas el de l’aristocràtic novel·lista Henry James.
Entenc per què aquesta imatge d’uns Estats Units salvatges, sense refinar i ambiciosos, resulta atractiva a Trump. De vegades es diu que l’actual president apel·la als que es queden enrere, als perdedors de l’era de la informació. I aquest és un nacionalisme ple d’ambició, audàcia, esperança i visió de futur. (Hi ajuda si, com fa Trump, al retrat del segle XIX hi blanquegem detalls tan insignificants com ara l’esclavitud i la Reconstrucció, és a dir, el període posterior a la guerra civil entre el sud i el nord).
Potser el principal atractiu d’aquell segle per a Trump és que aleshores els EUA eren fermament antisistema. A l’altra banda de l’Atlàntic hi havia els antics estats: Europa. De tant en tant, europeus com Fanny Trollope (novel·lista i mare d’un altre novel·lista força més famós) visitaven el país i miraven amb menyspreu la gent vulgar àvida de diners que hi trobaven. Vet aquí com va resumir l’escriptor anglès Morris Birkbeck la seva visió de l’esperit nord-americà: “Beneficis, beneficis, beneficis!” Els nord-americans estaven orgullosos de plantar cara als esnobs i a les seves maneres refinades, les seves societats classistes i els luxes heretats.
Es pot traçar una línia recta que uneix aquesta imatge (semimítica) dels Estats Units amb el moviment liderat ara per Trump. El president també dirigeix una banda d’arribistes, gent antisistema, amants dels diners i nacionalistes intransigents. Molts demòcrates acusen Trump d’obrir pas a una oligarquia, però els magnats i nou-rics com Elon Musk solen fer costat als populistes en contra dels benpensants. No és una oligarquia; el populisme és així.
Trump explota temes que estan arrelats a la psique nord-americana com a mínim des que Andrew Jackson va arribar a president el 1829. Els moviments populistes, com la majoria dels que representen els desposseïts, solen ser liderats per homes que irradien poder, masclisme i riquesa. Aprofiten la característica aversió dels nord-americans per les normes, les reglamentacions i els moralistes burocràtics.
L’objectiu de l’actual ira populista no són les elits europees que viuen a l’altra banda de l’oceà, sinó les nord-americanes de les costes est i oest. Els demòcrates s’equivoquen si es pensen que es poden desempallegar de Trump dient a crits les paraules feixisme i autoritarisme o fent veure que s’escandalitzen cada vegada que fa alguna cosa vulgar o immoral. Crec que, si opten per mantenir la guerra cultural entre els elitistes esnobs i les masses, ja sabem com acabarà tot plegat.
El problema amb el populisme i tota l’estructura governamental del segle XIX és que no va funcionar. Entre el 1825 i el 1901 vam tenir vint presidents. Vam tenir una colla de presidents d’un sol mandat; els votants van continuar fent fora els titulars del càrrec perquè no estaven contents amb l’actuació del govern. Les últimes tres dècades d’aquell segle van ser testimoni d’una sèrie de recessions i depressions brutals que van trasbalsar profundament el país. Els governs poc intervencionistes no van saber fer front al procés d’industrialització.
Però vet aquí com es van recuperar els EUA: al final la indignació populista es va professionalitzar. Al segle XX, els membres del moviment progressista es van centrar en els problemes que feien enrabiar amb raó els populistes i van crear les institucions per abordar-los amb eficàcia, com ara l’Agència d’Aliments i Medicaments, la Comissió Federal de Comerç i la Reserva Federal. Als populistes els costava pensar institucionalment; els progressistes, que tenien una bona formació i una moral recta, i eren disciplinats, enemics de la corrupció i intel·lectualment rigorosos (i, de vegades, puritans i creguts), no tenien aquest problema.
Hi ha un motiu per explicar el que va passar al segle XX. Els Estats Units havien de construir un govern central més fort i una classe dirigent si volien assumir unes responsabilitats: la responsabilitat d’atendre els marginats i oprimits del nostre país i, a mesura que avançava el segle, la responsabilitat d’establir un ordre mundial pacífic i segur. Els nord-americans tenen un problema perpetu amb l’autoritat, però durant un temps –més o menys del 1901 al 1965– van construir estructures d’autoritat en què els votants confiaven.
Ara vivim enmig d’una altra crisi d’autoritat. El nostre sistema no ha estat capaç d’afrontar les desigualtats salvatges causades per l’era de la informació, sobretot entre la població amb estudis universitaris i els que no en tenen. Els populistes tornen a estar indignats i s’han mobilitzat. Però, com ja va passar abans, no tenen una teoria convincent per afrontar els canvis.
La pintoresca col·lecció de personatges que constitueixen el gabinet proposat per Trump tenen una cosa en comú: es defineixen a si mateixos com a disruptors. Aspiren a incendiar i destruir els sistemes. La disrupció està molt bé en el sector privat. Si Musk vol fundar una empresa d’automòbils i fracassa, l’únic que s’hi perdrà seran els diners dels inversors i alguns llocs de treball. Però, ¿i si, amb tanta disrupció, desmantellem el departament de Defensa, el sistema judicial o les escoles? ¿On han d’anar els ciutadans?
La història del món, si més no des de la Revolució Francesa, ens ensenya que les ruptures massa ràpides són un cataclisme que empitjora els sistemes de govern. Trump, contrari a les institucions, està creant una monarquia electoral, un sistema en què ell personifica tot el poder i el concentra a les seves mans. És una fórmula segura per a la distorsió dels fluxos d’informació, la corrupció, la inestabilitat i la impotència administrativa. Com hem vist una vegada i una altra al llarg dels segles, hi ha una gran diferència entre els que actuen amb voluntat de ruptura i els que actuen amb voluntat de reforma.
Si jo dirigís el Partit Demòcrata (que Déu els ajudi), diria al poble nord-americà que Donald Trump té raó en un munt de coses. Ha identificat amb precisió els problemes en temes com la inflació, les fronteres i les conseqüències de les mostres de superioritat cultural, unes conseqüències que els membres de les elits il·lustrades, amb els seus prejudicis, han estat incapaços de preveure. Però quan es tracta de crear estructures per resoldre aquests problemes... la veritat és que només és un home patètic i incompetent.
Copyright The New York Times
