El fracàs del toc de queda

Recordo haver de respondre sobre la guarda d’un gos caniche en un cas de divorci. Talment com si els jutges no tinguessin altre entreteniment que organitzar les passejades del gos i les seves necessitats fisiològiques. Aleshores, quan la relació entre el poder polític i el poder judicial -ambdós necessaris per estructurar adequadament una societat on es respectin drets i obligacions- no era tan problemàtica, ja costava de fer entendre que tots ens hauríem estalviat energia i saliva si les condicions del divorci dels seus propietaris s’haguessin produït per acord. El llarg procés judicial no hauria calgut si els fins aleshores cònjuges no haguessin demanat al jutge que es pronunciés sobre qui havia de tenir el gos a partir del dia que van deixar de parlar-se.

Ara el llenguatge està molt enverinat i mai es parla de qui ha presentat la querella, el contenciós, la petició de mesures cautelars, el recurs... sinó de la decisió del tribunal, amb expressions com “tomba”, “impedeix”, “nega”, “s’enfronta”. I, partidària com soc de la mediació, sento un especial goig perquè hàgim estat capdavanters en aquesta matèria en la jurisdicció civil.

Però des de fa uns anys la política és incapaç de tenir projectes de modernització de l’administració de justícia, tasca difícil si partim de l’afirmació que la magistratura és majoritàriament conservadora. La política és incapaç d’arribar als acords necessaris per renovar els òrgans de govern i els jurisdiccionals que li pertoquen. La justícia perd més i més credibilitat i la política no assumeix cap responsabilitat en aquest deteriorament ni es planteja si l’actualització i la qualitat legislatives són les adequades per a una societat de complexitat, desigualtat i malestar creixents.

En aquest context, arriba una pandèmia. I limitar drets fonamentals com la lliure circulació per la via pública o el nombre de persones que poden reunir-se en un espai esdevé una decisió difícil per a la política i una funció afegida per als tribunals. Quan el coronavirus SARS-CoV-2 va iniciar la seva expansió, quan en el vam començar a passar els uns als altres, no imaginàvem quant duraria tot plegat ni havíem pensat que l’actuació governamental quedaria sotmesa a una fiscalització judicial prèvia.

La durada de la pandèmia està produint l’esgotament dels que hi treballem directament, l’empobriment dels que han vist afectats greument els seus ingressos i la reacció irada d’una part de la societat, que creu que aturar l’expansió del virus no mereix cap sacrifici i ha decidit que la seva necessitat de socialitzar és inajornable.

Probablement el missatge que la vacunació ho arreglaria quasi tot ha estat un missatge inadequat dels governs, i, a Catalunya, la relaxació de la setmana anterior a Sant Joan i la necessitat (per salut mental i per una economia molt vinculada a un model turístic) de gaudir de l’estiu ha provocat una cinquena onada d’una gravetat que feia basarda, sobretot la corba d’enlairament.

Els metges vam esglaiar-nos amb les celebracions del final de l’estat d’alarma durant el mes de maig i amb la banalització de l’ús de les mascaretes al mes de juny. I fugim de les concentracions de persones, perquè la interrelació promíscua i la facilitat infectiva més elevada de la variant delta han vençut el factor ambiental de més radiació solar, temperatures altes i baixa humitat ambiental, que l’estiu anterior havia ajudat.

El govern de la Generalitat i els de diversos ajuntaments han considerat que la resolució del TSJC del 23 d’agost els impedia aplicar algunes de les mesures de control de l’epidèmia. Les xifres d’incidència de la cinquena onada han disminuït la segona quinzena d’agost. El tribunal considera poc motivat el canvi de xifra d’incidència acumulada per cent mil habitants, i mostra el seu desacord amb el canvi de grandària dels municipis on caldria aplicar la nova pròrroga de restricció de moviments durant les hores nocturnes. Però a mi em semblen especialment rellevants les expressions que s’han fet servir en referència al fenomen del botelló nocturn.

Durant el dia hi ha trobades en jardins i converses animades a l’entorn de piscines. A les hores dels àpats, en concentracions apinyades de boques obertes i laringes exposades, es parla molt animadament dels resultats dels nostres equips esportius favorits i de la sortida de Messi del Barça. A les platges es comparteixen sense miraments síndries i begudes refrescants. En el gaudi festiu ningú recorda que el nombre màxim és de deu persones, ningú recorda de quants centímetres era la distància social per poder anar sense mascareta; la idea de respectar bombolles de convivència fa temps que va esclatar; una part molt important de la ciutadania (només cal fer un cop d’ull a les xarxes socials) ha viscut com si la pandèmia no existís. Però el botelló ha esdevingut el fenomen de controvèrsia entre els governs i el tribunal.

Fa anys que m’esvera el lleure vinculat al consum compulsiu d’alcohol (i altres estimulants). L’he criticat, i m’han criticat per haver dit ja fa molts anys que el turisme de borratxera no aporta res a la nostra economia i desprestigia les nostres ciutats. Ara que el turisme és més intern, són els nostres joves els que s’arrosseguen de matinada, els que es diverteixen interrompent les hores de descans, els que vomiten i orinen, els que embruten i dificulten les tasques dels serveis de neteja. L’instrument del toc de queda és una manera de fer-los anar a dormir aviat, però és el fracàs d’una societat lliure i cívica, és el fracàs de l’autoestima i de l’estima per l’espai públic.

Aquest és un dels temes subjacents a la darrera polèmica entre el poder polític i el judicial. Calen mesures excepcionals per l’alteració de la pau nocturna com el toc de queda, però sobretot cal, i ja fa temps, un abordatge de mirada més oberta sobre com reconduir aquestes actituds ara doblement destructives.