El fracàs de la judicialització de la política desemboca a Europa
La Junta Electoral Central ha de prendre aquest divendres dues decisions d’alt voltatge polític que afecten la possible inhabilitació del president de la Generalitat de Catalunya i la possible inhabilitació de l’eurodiputat Oriol Junqueras malgrat la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). És a dir, un òrgan purament tècnic, que no ha escollit ningú i que té com a objectiu principal vetllar per la transparència i objectivitat del procés electoral, té a les seves mans una decisió que deixaria en paper mullat el vot de milions de votants. Que ho fes seria un escàndol majúscul més, però amb els antecedents de la justícia espanyola no es pot descartar.
Aquestes qüestions, que en una democràcia sòlida mai haurien arribat a la JEC, s’hi estan debatent perquè el PP primer i després també Ciutadans i Vox ho han demanat. Els tres partits, impotents per la manca de pes polític real, mantenen el camí de la judicalització per intentar aconseguir als tribunals el que no poden aconseguir a les urnes.
Però aquesta estratègia judicial, com s’està veient, xoca amb la justícia europea, que aquest dijous va suspendre cautelarment l’euroordre contra Carles Puigdemont i Toni Comín arran de la sentència del TJUE. És a dir, tant Puigdemont com Comín tenen immunitat per moure’s lliurement pel territori europeu com a eurodiputats. Caldrà un suplicatori de la justícia espanyola davant del Parlament Europeu perquè aquesta immunitat sigui retirada i es pugui aixecar la suspensió o tornar a emetre una euroordre per reclamar l’extradició a un tribunal belga. I ja veurem si la justícia belga l’accepta.
El camí de la judicialització és un carreró sense sortida o, més ben dit, amb una única sortida cap a la justícia europea, que de moment està deixant en ridícul els tribunals espanyols. Això sí, amb un gran cost personal i polític per a les persones implicades i amb el resultat de negar el dret de representació política de milions de catalans.
La decisió de la JEC, a més, es coneixerà en un moment especialment delicat que pot condicionar el debat d’investidura. És exactament el que voldrien els partits de la dreta espanyola, irritats per la possibilitat d’un govern de coalició d’esquerres que, a més, està disposat a obrir una línia de diàleg amb l’independentisme. No està del tot clar què és el que els molesta més de les dues coses. Dijous la líder in pectore de Cs, Inés Arrimadas, va tornar quedar en evidència quan els barons del PSOE als quals volia posar en contra de Sánchez li van recordar que si els socialistes pacten amb ERC és perquè Ciutadans no ha volgut votar la investidura de Sánchez.
La dreta espanyola és incapaç ni tan sols de declinar el verb dialogar. Per això, l’única oportunitat de començar a obrir escletxes en la foscor actual és aprofitar el marge de diàleg que pot oferir el govern de coalició del PSOE amb Podem, que, no ho oblidem, necessitarà sempre la negociació amb el PNB, amb ERC i amb altres forces minoritàries. D’entrada, es pot desescalar la tensió. Després ja arribarà l’oportunitat d’obrir una negociació amb resultats incerts, però que cal explorar amb valentia i fermesa.
