El fracàs de Catalunya
El Procés, encara que hagi quedat a mitges, és un èxit. És un gran assoliment comunitari. En un món on la reacció a la globalització agafa a tot arreu l’aspecte del tancament nacionalista i xenòfob, des del Brexit fins a Trump i Putin, passant per Orbán i Salvini, el fet que Catalunya protagonitzi un moviment democràtic i pacífic, d’un nacionalisme obert a la pluralitat i la diferència, té mèrit. És veritat que, com a reacció, també ha despertat en una part de la societat catalana sentiments d’intolerància, però per sort aquestes actituds són minoritàries, tant dins l’independentisme -on sempre han estat foragitades del discurs central- com en el costat unionista -on per desgràcia són més visibles, troncals i impunes, alimentades per una xenofòbia anticatalana que a Espanya campa perillosament. Ja només hi faltava Casado.
En tot cas, el Procés és un èxit democràtic i ideològic enmig d’una tendència global autoritària, d’un populisme desfermat amb tics que s’assemblen al vell i letal feixisme, com ens ha recordat Rob Riemen. El cas català té l’arrel en un nacionalisme que es proclama no identitari, que no busca tancar-se sinó obrir-se al món, que és europeista -malgrat Europa-, que defensa la inestable democràcia liberal -ara tan amenaçada- i que essencialment reclama el dret a expressar-se a les urnes, una demanda que ha acabat obtenint del ranci nacionalisme espanyol una resposta autoritària: violència institucional l’1-O i posterior presó o exili per als líders cívics i polítics sota acusacions falses.
En tot cas, ¿on és, llavors, el fracàs al qual fa referència el títol d’aquest article? El que ens hauria de preocupar a tots, independentistes i no independentistes, és que el fracàs escolar a Catalunya es dupliqui en els fills d’immigrants o que el consum d’ansiolítics en infants sigui molt més elevat en fills de famílies sense recursos, dues notícies d’aquesta setmana. Aquest KO en l’ascensor social, aquesta fractura interna entre els que se’n surten i els que no se’n surten, és el que pot portar el país a una autèntica divisió. En democràcia, la divisió per idees polítiques no és cap divisió ni cap fracàs, és normal i fins i tot desitjable: vol dir que estem democràticament vius, que hi ha debat, que hi ha confrontació sana d’idees. La divisió perillosa és la bretxa econòmica, la inexistència a la pràctica d’igualtat d’oportunitats en funció de les condicions de naixement.
De fet, un pilar del discurs independentista és l’econòmic i social, la voluntat de donar més oportunitats al conjunt dels ciutadans, l’enfortiment de la capacitat de creació de riquesa i de l’estat del benestar. Però amb el discurs no n’hi ha prou. La gent vol fets, i per això és important governar, demostrar que el moviment sobiranista no és una retòrica buida, potenciar per exemple i de debò les entitats del tercer sector, que acaben de celebrar el quinzè aniversari de la seva unitat d’acció. L’independentisme no avançarà només amb la força de les raons i els ideals, sinó també per la praxi. Les picabaralles gairebé escolàstiques -incomprensibles per a la gent- per demostrar a la parròquia dels convençuts qui és més pota negra són contraproduents i ridícules. La majoria independentista al Parlament no pot generar més soroll que el govern al qual dona suport.
Governar i mantenir el pols pels presos i els exiliats, governar i mantenir l’objectiu sobiranista, no són coses incompatibles. Governar és tan poc èpic com absolutament necessari. L’èpica ja ens ve donada pel combat desigual, i tanmateix amb èxits sonats, amb Llarena. Però cal que la societat catalana en conjunt, no només la processista, comenci a notar que avança exitosament, és a dir, que foragita el perill de fracàs de la fractura social. El país que volem també es fa dia a dia.