Els fotuts cops de calor
La frase de l'estiu. Curiosament, quan les temperatures de l'agost encara es mantenien força moderades i faltaven uns dies per assolir les màximes del cap de setmana passat i de l'actual, va tenir lloc el moment més esperat. Em refereixo a aquell instant en què un individu, generalment mediàtic, pronuncia la que serà la frase de l'estiu. No sé si vostès deuen estar d'acord amb mi, però enguany aquest honor hauria de recaure en Rafael Hernando, portaveu del Partit Popular al Congrés de Diputats. En resposta al convergent Josep Rull, que poc abans havia declarat que "o hi ha pacte fiscal o comença la via cap a l'estat propi", la boca de pinyó d'Hernando va pronunciar que "aquest cap de setmana ha fet molta calor en gran part del país i a alguns se'ls ha escalfat el cap".
Marcant tendència. Una frase que, a més de permetre'ns comprovar altra vegada quina és la sensibilitat del partit que governa l'Estat davant les demandes procedents de Catalunya, ha marcat tendència. Vull dir que ha tingut el valor d'influir en altres representants polítics que també han atribuït a la calor les relliscades verbals o escrites tant de rivals com de companys de partit o federació. Per això, em permetran que jo també utilitzi la triomfant fórmula Hernando per responsabilitzar la canícula d'algunes de les actuacions esperpèntiques que hem pogut llegir en les darreres jornades.
Els efectes de la febre. Fa una desena de dies va tenir lloc a Zumaia un homenatge a l'empresari Joxe Maria Korta, assassinat per ETA fa 12 anys. Després que la majoria de partits demanessin a Bildu una major sensibilitat cap a les víctimes de l'organització armada, per primer cop hi va assistir el més gran representant institucional de l'esquerra abertzale: el diputat general de Guipúscoa Martin Garitano. Doncs bé, devia ser l'efecte del sol del Cantàbric sobre la seva closca el que va fer que el delegat del govern espanyol al País Basc, Carlos Urquijo, desvariegés com només es pot fer si la febre t'ha fet superar els 40 graus de temperatura. Així, lluny de coincidir amb la família de Korta, que va valorar molt positivament la presència de Garitano a l'acte, Urquijo va embogir i va acusar el diputat general "d'assenyalar públicament a qui s'havia de matar" i, en definitiva, "de ser el responsable polític de l'assassinat de Korta".
Antes roja que rota. Una actitud irresponsable que ha coincidit en el temps amb una entrevista al diari independent La Gaceta al seu company de partit i president de la Fundación para la Defensa de la Nación Española, Santiago Abascal. Entre altres bestieses Abascal, sens dubte víctima d'una insolació, ens diu que "prefiero una España con escoltas pero unida que libre pero rota ". És allò de " antes roja que rota ", però adaptada als nous temps pels cadells del neofranquisme. I també una mostra més de les dificultats que alguns tenen per adaptar-se a la nova situació a Euskal Herria després de l'abandonament definitiu de la violència per part d'ETA fa deu mesos.
Toros i abertzales. La calor seca de Madrid també deu haver afectat greument el director de La Razón , el català Paco Marhuenda. Només així es pot explicar que la notícia que ocupava gairebé tota la portada de l'edició d'abans-d'ahir d'aquest diari fes referència al fet que mentre Bildu va obtenir a la comunitat autònoma basca només 276.000 vots, més de 300.000 ciutadans d'aquell territori van entrar a les places de toros. Si juguen a barrejar ous amb castanyes també podrien explicar que als estancs d'arreu de l'Estat hi van accedir moltes més persones que als actes electorals dels partits que van donar suport a la llei contra el tabac; que els prostíbuls catalans van acollir un nombre de clients molt superior al dels militants d'Unió Democràtica o que la gent que practica la dansa del ventre triplica els simpatitzants de Plataforma per Catalunya.
Maleïts kumbaiàs! Un personatge que sembla que dugui un aparell de raigs UVA lligat al clatell és César Vidal. La seva darrera perla, publicada la setmana passada en el diari de Marhuenda, és que Franco, en realitat, va ser un gran benefactor de la llengua catalana, i que la llavor de la nostra situació de crisi actual la van sembrar els " Kumbayás, es decir los chicos de las parroquias que cantaban Kumbayá en las excursiones ". Aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got de la meva paciència i que ha provocat el final del meu experiment sociològic. L'estiu que ve els prometo que, anticipant-me a l'onada de calor, o bé me n'aniré al fons d'una mina o demanaré asil polític al pol Nord.