Un error clàssic de l’esquerra (catalana i espanyola) i de l’independentisme (català) ha estat menystenir el paper de la Corona dins l’edifici institucional i polític de l’estat espanyol. Tradicionalment es va voler pensar que es tractava d’una espècie d’additament, un reforç que es va fer servir com a baula de continuïtat entre el règim de Franco i el sistema del 78, però la seva funció va molt més enllà. La Corona és un tram sencer de l’espina dorsal de l’Estat, juntament amb el poder jurídic i el militar, en cadascun dels quals hi té posat un peu: d’una banda, el rei d’Espanya és comandant general de les forces armades, i de l’altra, la Corona i la figura del rei són objecte d’un profús blindatge jurídic a la Constitució. Les Constitucions, ja que en parlem, no esmenten persones concretes: que ho facin s’ha de considerar un fet excepcional. L’espanyola sí que anomena una persona en concret pel seu nom i cognoms, i aquesta persona no és altra que Joan Carles de Borbó, per deixar ben clar que ell és el rei d’Espanya. Recordar-ho és oportú i aclaridor.
Doncs bé, aquesta setmana, Joan Carles i la Corona espanyola han fet un moviment d’escacs, o la metàfora que vostès vulguin per referir-nos a una jugada meditada. Aprofitant, com solen fer, una excusa aparentment trivial en forma d’eco de societat (una missa a la capella de Windsor en commemoració del funeral del rei Constantí de Grècia, germà de la reina Sofia, mort ara fa un any) per fer públic un gest important de recomposició de la unitat interna de la Corona espanyola. El gest, divulgat arreu amb tota la trompeteria, és Joan Carles agafat de bracet del seu fill, Felip VI, en una fotografia que mostra un pare i un fill finalment ben avinguts. Un fill que fa de suport al pare quan el necessita.
Fer passar com a assumptes de família allò que són afers d’estat és la prestidigitació més habitual de tota monarquia, també de l’espanyola. El populatxo tendim a creure’ns que es tracta realment de famílies en el sentit més comú del terme, quan l’única traça que conserven del que entenem habitualment com una família és la consanguinitat. El vincle d’unió més fort entre els membres d’aquestes famílies no són, certament, els afectes, sinó el poder que representen i administren. Però l’escenificació dels afectes, per absents que siguin, els és sempre eficaç.
Presentar Joan Carles i Felip com un pare i un fill que arriben a la bona entesa després d’un temps de distanciament causat pels (sempre humans, només faltaria) errors del pare és una manera de preparar el terreny en dues direccions: cap al passat, quan toqui reivindicar sense matisos la importància de Joan Carles i del seu llegat (l’home que va donar la democràcia a Espanya) i cap al futur, a fi de carregar de legitimitat Elionor quan li toqui agafar el testimoni. La Corona espanyola no té cap intenció d’acabar la seva història amb Felip VI. I la seva continuïtat personifica la continuïtat de la indivisible nació espanyola, tal com la consagra la Constitució des del seu article segon.
