Fotografies falses a 'Crims'
En l’article d’ahir, titulat "El sensacionalisme creixent de Crims", vaig escriure que la fotografia del Kevin, el nen víctima del segrest que protagonitzava el cas, apareixia fins a set vegades durant l’emissió en un primer pla que ocupava tota la pantalla. Els responsables del programa em van fer arribar un missatge on m’aclarien que la foto del nen no era real. “És una recreació feta amb un programa informàtic. El nen no existeix”. I especificaven que mai havien posat la foto d’un menor. En el mateix missatge admetien que ells haurien d’haver informat que la imatge era una recreació. I que les fotos falses obtingudes a través de recreacions informàtiques només les utilitzen per a menors i persones no implicades.
Efectivament, una bona praxi periodística hauria exigit especificar en pantalla que la fotografia era falsa. Sobretot tenint en compte que al programa es mostren altres fotografies, com per exemple les dels segrestadors, que sí que són autèntiques. En el cas del Kevin, la foto falsa s’emet en el mateix context i en idèntic format que les fotos que són reals. El fet que al programa es mostri sempre material gràfic i imatges de l’escena del crim que són reals t’indueix a pensar que totes ho són. L’estratègia d’incloure fotos falses sense especificar-ho a l’audiència posa en dubte el criteri ètic del programa.
Aquesta situació serveix per posar en evidència que una de les estratègies narratives del gènere del true crime consisteix a difuminar la línia que separa la realitat de la ficció, el periodisme de la teatralitat, els fets de l’espectacle. I això passa especialment quan els nivells de sensacionalisme s’incrementen. Les dosis extres de dramatisme s’aconsegueixen moltes vegades a través de les recreacions. Això no té res a veure amb el periodisme. La història s’hauria pogut explicar igual sense incloure la suposada imatge de la criatura. ¿De què serveix inserir fins a set vegades el rostre fals d’un infant? Doncs únicament serveix per injectar emocionalitat al relat. Hi ha recreacions que resulten òbvies per a l’espectador: les escenes on es reprodueix la conducta o les accions d’alguns dels protagonistes en el procés d’execució o preparació del crim, determinats escenaris on es desenvolupa l’acció... Però incloure fotografies falses entre fotografies reals és clarament enganyós. Saber-ho et fa desconfiar d’on posarà el programa els límits de l’ètica, que en una tele pública són elementals.
El ganxo dels true crime està implícit en el seu propi nom. Més enllà del relat d’un assassinat autèntic, la percepció de veracitat hi té un paper essencial. L’espectador té la sensació que està tenint accés privilegiat a uns fets que van succeir. Aquest efecte voyeur, de descobrir quelcom amagat sabent que allò va passar de veritat, és un incentiu. De fet, és el factor addictiu que té aquest gènere. Per tant, a l’hora de construir el programa, allò que és fals ha de semblar autèntic. Com la fotografia del Kevin. És en l’essència del sensacionalisme on radica el joc de la confusió. En la recerca de l’impacte i de l’espectacle és on s’amaga l’engany.