Hi ha un mínim minimíssim per resoldre un conflicte pacíficament: el reconeixement de l’altre. És un pas imprescindible per seure a negociar. Ho saben bé els qui viuen políticament del fantasma d’ETA i es resisteixen a intentar tancar la ferida. “Bildu aconsegueix que Sánchez es faci la foto de la vergonya”, diu la portada de La Razón. No consta que la foto de Feijóo amb un narco meresqués apel·latius similars. En fi, qüestió de criteri. El Mundo obre la seva amb: “Sánchez es retrata amb Bildu sense condemnar el terrorisme”.
Un ja dona per fet que la caverna no reconeixerà mai a Otegi el seu paper a l’hora d’aconseguir que ETA hagi desaparegut i que la lluita per la independència basca es faci des de fa anys per vies exclusivament polítiques. Però el mantra de la condemna al terrorisme és una excusa de mal pagador. És cert que els dirigents abertzales no ho han dit en els termes que els altres voldrien, però també ho és que, a diferència de l’IRA, el procés cap a les vies pacífiques s’ha dut a terme sense escissions que el posin en perill. I cal saber sumar dos més dos per entendre que els equilibris semàntics han estat necessaris, en favor de la fi de la violència. ETA va demanar perdó explícit, per cert, a les víctimes “sense cap responsabilitat”. Anys després, Otegi va admetre que aquella violència “no s’hauria d’haver produït” i també va dir: “Sentim el seu dolor”. L’extrema dreta, mentrestant, trafica amb aquest dolor amb l’objectiu paradoxal de torpedinar la convivència al País Basc. Tant de bo algun dia es completi el procés de reparació moral per a tothom i, ja que parlem de reparacions, es reconegui també el dolor patit a mans de la repressió de l’Estat. I posats a demanar impossibles, potser alguns diaris haurien de demanar perdó per atiar la confrontació a Euskadi per vendre més diaris a Madrid.
