A la foto de Pere Virgili publicada per aquest diari s'hi veu en primer terme el futbolista violador Dani Alves sortint de la presó de Brians 2 acompanyat de la seva advocada. Al fons es veu la protesta dels funcionaris de presons exigint dimissions a la conselleria de Justícia per la mort, fa dues setmanes, d'una cuinera d'aquest mateix centre penitenciari a mans d'un reclús que també treballava a les cuines i que es va suïcidar després de cometre el crim.
És una imatge estranya, inquietant. Dani Alves i la seva representant legal surten decidits i amb el cap ben alt, amb la mirada allargada cap a la llunyania. L'expressió facial del violador és entre desafiant i ofesa, com si estigués convençut que se li ha infligit algun tipus d'injustícia i volgués mostrar el seu disgust. Fa pensar que el cap li bull, o que senzillament se li escalfa de tant covar alguna cosa. Vol que es repari el seu nom? O pensa en com fugir? Els dos magistrats de l'Audiència de Barcelona que van decidir la seva excarceració, després d'haver-lo condemnat per la violació amb violència d'una jove a la discoteca Sutton de Barcelona (però sentenciant-lo a la pena mínima), van argumentar que consideren que el risc de fuga del pres havia disminuït. Van decidir, en contra de l'opinió expressada pel tercer magistrat en vot particular, deixar-lo sortir a canvi d'una fiança d'un milió d'euros, fent saber així a la ciutadania que la justícia no tan sols no és cega, sinó que està en venda per a qui se la pot pagar. A Dani Alves li ha dut sis dies reunir el milió d'euros (es veu que alguns dels amics que l'havien d'ajudar s'ho pensaven una mica, perquè potser no acaba de quedar bé ajudar a pagar la fiança d'un famós que intenta escapolir-se de les conseqüències d'una violació explicant-ne fins a cinc versions diferents), i això ha fet que alguns periodistes s'exclamessin, com si fos un patiment afegit que al bo d'en Dani li costés uns dies aplegar aquesta quantitat.
Alves i la seva advocada no miren la manifestació de darrere seu, que intenta aprofitar la concentració de càmeres i focus, però sols aconsegueix convertir-se en decorat de l'escena principal, la del criminal que se'n surt pagant. És obvi que l'assassinat de la Núria, que és el nom de la cuinera, és una tragèdia que reclama respostes, assumpcions de responsabilitats. Però també ho és que, des del primer moment, hi ha hagut qui ha fet veure que clamava per la persona assassinada quan el que feia era cercar un rèdit polític: no tan sols electoral, que també, sinó una victòria ideològica contra el “bonisme”, que es veu que té la culpa de tot. De la mort de la cuinera, del declivi de Catalunya, de tot. Què és aquesta vergonya de clamar contra la igualtat d'oportunitats i de drets dient-ne, despectivament, “bonisme”? Els que diuen això què són, “dolentistes”? Quin espectacle, quan els pusil·lànimes intenten fer-se els valents.
Drames que passen pel costat sense mirar-se, protagonitzats per oportunistes que tramen per beneficiar-se de la desgràcia. Una foto excel·lent. I reveladora.
