M’ha commogut la història de Yang Jinhai, un xinès de 27 anys que es va tirar a la gàbia d’uns tigres de Bengala del zoo de Chengdu per acabar descobrint que aquell dia la mort estava inapetent. Els felins, malgrat les seves peticions, no li van fer gens de cas. Buscant informació sobre aquest cas he descobert que els suïcidis fallits s’han convertit en una més de les possibilitats d’entreteniment que ofereixen els vídeos d’internet.
No es pot experimentar la pròpia mort. Roland Jaccard assegura que la mort és només una malaltia de la imaginació. Però sí que es pot experimentar amb la mort aliena. Deixem de banda les pràctiques terribles de vivisecció amb éssers humans i recollim el cas d’Henri Languille.
Durant uns segons les seves parpelles es van moure amb contraccions arítmiques i convulsions espasmòdiques. Quan es van quedar immòbils, el doctor Beaurieux va cridar amb una veu forta i clara: “Languille!”, i el cap del cistell va respondre a la crida imperativa obrint els ulls i mirant fixament el metge durant un parell de segons. Després els va tancar molt lentament, i van perdre tot rastre de vida. El doctor Gabriel Beaurieux va deixar constància en el seu informe que aquell 28 de juny de 1905 el cap guillotinat d’Henri Languille havia respost a la seva crida. Confirmava així el gran nombre d’anècdotes dels temps de la Revolució Francesa que asseguraven que hi havia vida després del tall de la guillotina.
Languille no venia del més enllà. Simplement encara no se n’havia anat. Tampoc se n’havien anat l’alemany Wilhelm Bodenhagen i el català Claudio Fournier.
Wilhelm Bodenhagen va rebre tres trets al cap en una batalla de la Primera Guerra Mundial. Va ser donat per mort, però, com que no presentava cap símptoma de descomposició, el van portar a l’hospital. Quan el Wilhelm va obrir els ulls va creure que es trobava davant d’un àngel. Era la cara somrient de l’Elsa, la infermera amb la qual poc després es va casar.
Claudio Fournier va morir i va ressuscitar el 19 de juliol de 1936 a la plaça de Catalunya de Barcelona. Va ser afusellat al costat d’altres persones pels rebels franquistes que van prendre la plaça i va ressuscitar quan aquests van enarborar la bandera blanca a l’Hotel Colón, on s’havien refugiat. Els cadàvers dels afusellats van ser portats amunt i avall durant tot el dia, i fins i tot van servir de parapet. A Fournier el deixava admirat que, sent un cadàver amb diversos trets al cos i un a la cara, s’adonés perfectament de tot el que s’esdevenia al seu voltant. Quan la calma va tornar a la plaça, va sortir com va poder d’entre el munt de cadàvers i, arrossegant-se, va arribar a la porta de l’entresòl de l’escala de veïns del Cinema Catalunya. L’hi va obrir una dona que tot just veure’l es va desmaiar. El pobre Fournier va haver de demanar un got d’aigua per reanimar-la. Durant la guerra va ser un soldat intrèpid que no temia les bales. Però li va quedar una seqüela crònica: cada 18 de juliol se li inflava la cara i se li desfigurava el rostre. Per cert, entre els clients captius de l’Hotel Colón hi havia Jacinto Benavente. Després de la rendició dels revoltats va anar a queixar-se a un milicià: “Per culpa de vostès estem sense esmorzar”.
Els homes acceptem amb naturalitat que venim d’un no-lloc del qual emergim sense memòria amb el nostre naixement, però ens costa acceptar que ens esperi un no-lloc, la mort definitiva. Ens costa acceptar-ho a la tardor, quan cauen les fulles dels arbres i visitem als cementiris les tombes dels nostres éssers estimats, i ens costa acceptar-ho, especialment, a la primavera, quan sentim com si fos nostre el profund rumor germinal de la terra i és tan fàcil deixar-se portar per les il·lusions d’incertes promeses venturoses que sembla que porti l’aire tebi. A la primavera creiem amb més naturalitat en la resurrecció que en la mort. La República de Plató recull una llarga conversa filosòfica d’una nit de primavera -al maig, en concret- i acaba amb el mite d’Er, un guerrer armeni mort en combat... que va tornar per explicar-ho, però no com Wilhelm Bodenhagen i Claudio Fournier. Quan van trobar el seu cos intacte, deu dies després de la batalla, li van preparar unes dignes honres fúnebres. Ja el portaven cap a la pira quan va començar a respirar i va tornar a la vida, assegurant que la primavera és una realitat còsmica. Però els físics que sembla que han corroborat la teoria del Big Bang ens diuen que no. Que només hi va haver una primavera en la història del cosmos, i que no va durar ni un segon.