I si fossin els homes?

Els assassinats inhumans i injustos de dones no cessen. Però, tot i la recurrència d’aquests dolorosos feminicidis, continuem amb una falta de resposta social extrema. I això passa perquè som les dones, les que morim assassinades pel sol fet de ser-ho.

De fet, si féssim un exercici d’inversió de rols de gènere (ara que Barbie els ha posat de moda) pel que fa per exemple a la violència o als assassinats, i fossin els homes els que morissin de forma reiterada pel sol fet de ser-ho a mans de les dones, o que tinguessin les vides esgarrapades per la violència sexual o haguessin de bregar amb les desigualtats del dia a dia a les quals fem front les dones, això ja s’hauria acabat fa molts i molts anys.

Perquè, si els homes fossin el blanc social, tots els mitjans de comunicació obririen les seves edicions amb aquesta informació, però no tan sols per fer-ne el recompte, sinó buscant-hi profunditat. Es donaria espai prioritari a aquests temes, i no només perquè qui dirigeix té sensibilitat, sinó perquè seria “el tema” i no una simple notícia a l’apartat de societat. Ben segur que es reduiria la tertúlia política i es generarien més minuts de reflexió sobre què està passant socialment. No se’n parlaria tan sols en els dies que es produeix un assassinat, sinó que seria quelcom que estaria sota els focus diàriament, perquè seria la urgència social. I ningú ho trobaria excessiu.

Seria inacceptable i ridícul que la qüestió es tractés en tertúlies on tothom s’atreveix a dir-hi la seva amb barbaritats que denoten una falta de coneixement absolut, i es buscaria persones expertes, com es fa amb els temes que es qualifiquen d'essencials i complexos.

Les negociacions polítiques que aquests darrers dies estem presenciant es focalitzarien primer de tot en un front comú contra aquesta violència, i no s’avançaria en cap altre aspecte sense acordar abans mesures de xoc davant la gran amenaça del país. Perquè, segons el marc patriarcal, si una cosa afecta els homes afecta tota la població, mentre que si atempta contra les dones, ens podem relaxar una miqueta més, perquè això va tan sols contra elles.

Si les dones fóssim les autores d’aquestes agressions o assassinats, estaríem constantment assenyalades, perquè no es culparia els homes de com es relacionen, com es vesteixen o quins comportaments tenen per patir aquelles agressions. L’embat contra les dones seria implacable. Ens exigirien constantment que ens plantegéssim què ens passa, què coi fem les dones per generar tant dolor i patiment. Segur que hi hauria un ultimàtum: o us poseu les piles o aquí no us hi volem, perquè aquesta violència és cosa de les dones. Sou les dones les que la genereu, per tant, responsabilitzeu-vos que això cessi. I no s’acceptaria un “no totes som així” o “no ens ataqueu a totes”, sinó que s’esperarien, i amb urgència, accions i respostes. 

Socialment se seria implacable davant la negació d’aquesta violència, i hi hauria conseqüències legals greus per a qui n'alimentés els postulats. Així mateix, no s’abonarien les tesis sobre les denúncies falses, per exemple, perquè ningú dubtaria de la credibilitat de les víctimes. Els partits que fessin apologia de tot aquest fenomen estarien il·legalitzats, i es faria un cordó sense esquerdes perquè caiguessin en l’ostracisme.

Es destinarien recursos de tota mena a la prevenció per combatre aquestes idees si es veiés que segueixen vigents entre la gent jove, i serien catalogats d’absurds els discursos que volen assimilar la violència per qüestió de gènere a altres violències com les domèstiques. No hi hauria ombra de dubte ni entre l'acadèmia.

També hi hauria fons intocables d’ajudes i recursos per a les víctimes i els seus entorns, amb unes bones condicions per al personal que hi treballa, perquè serien àmbits prestigiats.

Les polítiques contra aquestes violències tindrien un suport absolut i serien aplaudides, i els seus responsables (al ser un tema prioritari, el dirigiria un home) serien considerats una autèntica referència, i no se’ls deixaria sols ni se’ls castigaria políticament. I el deep state (on hi ha el poder dur), juntament amb el sistema judicial, esdevindria un dels aliats més clars en aquest combat, i buscaria tots els subterfugis per lluitar contra aquesta xacra (no oblidem que aquesta violència també els podria afectar a ells). Aquests temes serien recurrents entre l’establishment i es farien accions econòmiques i socials contra aquelles empreses, col·lectius, institucions... que alimentessin les arrels d’aquesta violència contra els homes, que segur que seria catalogada de guerra contra la nostra societat. I tothom tindria clar que ben aviat s’acabaria amb aquesta violència.