Ha estat notícia l'enquesta que diu que, a Catalunya, els homes joves són els que menys defensen el sistema democràtic (vint punts menys que la resta de franges) i que hi ha un 16% que s'estima més un sistema autoritari que la democràcia. M'ha vingut al cap la cançó infantil de l'elefant: "I doncs, què us penseu?" Amb les xarxes, els mitjans tradicionals han perdut el monopoli de la creació d'opinió pública, però les escoles, els pares i mares i les altres fonts pedagògiques de tota la vida han perdut l'oligopoli de l'educació. La substitució està sent ràpida, profunda i prou eficaç perquè hagi afluixat tots els cargols de l'arquitectura de vinculació afectiva del que en diem societat, amb els seus espais de convivència, i està avançant cap a la creació de rivieras sobre runes on els ciutadans es van convertint en Montoyas que viuen segregats i corrent com pollastres sense cap allà on bufa la pluja d'algoritmes que cau incessantment. Si n'és de triomfant la pulsió autoritària de la parella de fet Trump-Musk que el president Macron, parlant a la CNN de Gaza i del respecte als drets humans, va dir-se, com el que confessa un fracàs: "A vegades, en aquest món d'avui, et sents passat de moda quan parles de tenir principis".
Amb tot, que els fills refusin els valors dels pares és un clàssic generacional. Els que vam néixer durant una dictadura no podem esperar que els joves entenguin com nosaltres l'experiència de fàstic que causa viure sota un sistema autoritari que, entre altres coses, vol acabar amb la teva identitat nacional. Però si de debò creiem que la democràcia és millor i que els drets humans són un valor absolut, aleshores estem obligats a ser-ne defensors actius. Tenir por és comprensible. Tenir mandra d’educar és inadmissible.
