El lobi de les companyies aèries deu ser poderosíssim. Ja fa dècades que els viatgers van descobrir que hi havia una pràctica que es deia overbooking, que et podia deixar a terra encara que haguessis comprat un bitllet i t’haguessis presentat a l’aeroport a l’hora prevista per a la facturació. I ja podies reclamar, que havien venut més bitllets que seients tenia l’avió, i era legal.
Després va venir la pràctica de cobrar-te tots els suplements possibles, com ara per l’embarcament prioritari, però sobretot per aquells relacionats amb l’espai a la cabina. N’hi ha un d’especialment sagnant, que és el de pagar per poder disposar d’un espai decent perquè t’hi càpiguen les cames. ¿Que fas més de 1,80 m i els genolls van encastats al respatller de davant? ¿Que l’única manera de viatjar assegut sense una contractura és mirar de seure a la butaca del passadís i treure les cames fora (i vigilar cada vegada que els auxiliars de vol passen amb el carret de les begudes, caixa cobri, o dels productes lliures d’impostos? Cap problema, pagues 20 o 30 euros més i la companyia, diligent, et troba un fantàstic lloc a primera fila o a les tan preuades sortides d’emergència on podràs creuar les cames, si vols.
En un moment en què, sortosament, les regulacions sobre el benestar animal arriben a precisar l’espai de què han de disposar els éssers vius tancats en una granja, és sorprenent que es permeti a les companyies aèries vendre bitllets d’avió per a places on la gent no cap, i cada vegada més. Per això, i per altres experiències, als aeroports i als avions, un se sent com si fóssim bestiar.
