Com si fóssim bestiar

El lobi de les companyies aèries deu ser poderosíssim. Ja fa dècades que els viatgers van descobrir que hi havia una pràctica que es deia overbooking, que et podia deixar a terra encara que haguessis comprat un bitllet i t’haguessis presentat a l’aeroport a l’hora prevista per a la facturació. I ja podies reclamar, que havien venut més bitllets que seients tenia l’avió, i era legal.

Després va venir la pràctica de cobrar-te tots els suplements possibles, com ara per l’embarcament prioritari, però sobretot per aquells relacionats amb l’espai a la cabina. N’hi ha un d’especialment sagnant, que és el de pagar per poder disposar d’un espai decent perquè t’hi càpiguen les cames. ¿Que fas més de 1,80 m i els genolls van encastats al respatller de davant? ¿Que l’única manera de viatjar assegut sense una contractura és mirar de seure a la butaca del passadís i treure les cames fora (i vigilar cada vegada que els auxiliars de vol passen amb el carret de les begudes, caixa cobri, o dels productes lliures d’impostos? Cap problema, pagues 20 o 30 euros més i la companyia, diligent, et troba un fantàstic lloc a primera fila o a les tan preuades sortides d’emergència on podràs creuar les cames, si vols.

En un moment en què, sortosament, les regulacions sobre el benestar animal arriben a precisar l’espai de què han de disposar els éssers vius tancats en una granja, és sorprenent que es permeti a les companyies aèries vendre bitllets d’avió per a places on la gent no cap, i cada vegada més. Per això, i per altres experiències, als aeroports i als avions, un se sent com si fóssim bestiar.