Si fos castellanoparlant
SOLS. La setmana passada vaig escriure en suport de l'article d'Eduard Voltas (ARA, 26-2-2012), tot reivindicant el paper que el castellà ha de jugar en la Catalunya del futur; i n'estic satisfet, perquè s'ha generat un debat viu i interessant, i les opinions contràries s'han expressat amb arguments que fan pensar. Però el meu estat d'ànim és avui una mica diferent; aquesta setmana s'ha tornat a debatre sobre la immersió lingüística i m'hauria agradat sentir o llegir veus castellanes fent-nos costat. I no n'hi ha hagut gaires (que jo sàpiga). Reitero que la immersió s'aguanta perquè la gran majoria de les famílies castellanoparlants l'accepten, cosa que no hem de deixar de valorar. Però necessitem alguna cosa més, necessitem prescriptors castellanoparlants que, com a ciutadans d'aquest país, entenguin i defensin la plena normalització del català, començant per la seva condició de llengua vehicular a l'ensenyament. Aquest hauria de ser el primer punt del contracte que uns i altres hem de signar per construir la societat catalana del futur. I en canvi, ens hem sentit una mica sols defensant la immersió, mentre la caverna deixava anar els exabruptes habituals, mentre una de les mares denunciants -la senyora Consuelo Santos- deia sentir-se "com els negres als Estats Units". Nosaltres li podem replicar mil cops, però la rèplica veritablement efectiva s'hauria de fer en castellà.
UNA DEFENSA. Si jo fos castellanoparlant, li diria a aquesta mare, en primer terme, que li estic molt agraït, perquè comparar-se amb els negres als Estats Units és un pèl menys delirant que fer-ho amb els jueus a l'Alemanya nazi, com sovint s'ha fet des del seu entorn ideològic. Després li diria que jo, tot i ser castellanoparlant com ella, vull un model escolar únic a Catalunya, que garanteixi als meus fills el domini del català, el castellà i l'anglès. Que l'opció del català com a llengua vehicular em sembla lògica tenint en compte que aquesta és la llengua pròpia del país, i la que es troba en una situació més precària per raons històriques i demogràfiques. Finalment, li diria que la immersió lingüística suposa un esforç pedagògic, econòmic i de tota mena, que hem d'afrontar no només per reparar els disbarats fets per l'administració espanyola durant tres segles, sinó també per la voluntat d'integració que sempre ha caracteritzat la societat catalana. I que els principals beneficiats d'aquest esforç són els nens castellanoparlants, que gràcies a la immersió seran plenament bilingües, a diferència dels seus pares.
EL SENY. La sentència és bona a mitges, i suposo que a partir d'ara l'advocat dels demandants i el seu procurador falangista, amb el suport logístic del PP i Ciutadans, intentaran aprofitar l'escletxa legal oberta pel TSJC per fer agitació a les aules, i aconseguir que les famoses tres famílies passin a ser trenta o tres-centes. Però goso pronosticar que això no passarà, perquè el país té més seny del que ens pensem, i perquè no totes les mares són com la Consuelo Santos, que a part de sentir-se afroamericana és madrilenya de naixement, sabadellenca d'adopció i regidora del PP.
