A Espanya porten segles en conflicte els conceptes d’estat i nació. ¿Ve de la Guerra de Successió de 1714? ¿Ve de la revolució industrial al segle XIX al País Basc i Catalunya?
Per a uns, a Espanya l’estat és feble i la nació forta; per a d'altres, al contrari. La nació és la cultura, la llengua, el sentiment i la creença comuna que es desenvolupa i pren forma jurídica en l’estat. El conformen la justícia, l’exèrcit, l’administració pública, a voltes la religió, un ciment que pot enfortir, si és comuna i compartida, el baluard que és l’estat. Espanya n’és un cas paradigmàtic.
La nació és un concepte anterior a l’estat. L’estat dona forma a la nació. Pot ser plurinacional. És el cas dels estats federals i confederals, que deleguen en la federació la representació de cada nació amb certes condicions i límits. En estats grans i, per tant, diversos –Alemanya, els EUA, el Canadà, ara la UE...–, sense federació és impossible viure en comú si no s’està sota el terror, com a l'URSS, Rússia i la Xina. A la confederació, el nivell de delegació i la reversibilitat la fan més feble que la federació. Hi ha pocs exemples de confederació que s’hagin demostrat viables i estables, tret de Suïssa, que no deixa de ser una certa raresa. Hi ha algunes confederacions i moltes federacions.
L’arribada de la dinastia borbònica a Espanya, a conseqüència de la Guerra de Successió, ens va portar un estat centralista i absolutista com ho era l’estat francès. “L’État c’est moi” , havia dit Lluís XIV poc abans de l’arribada del seu nebot, Felip V, com a rei d’Espanya. No encaixava amb la tradició política i històrica d’Espanya, que era una unió de regnes com ho era el Regne Unit.
Econòmicament, a Espanya l’estat era una metròpoli amb colònies –a Amèrica–, igual que el Regne Unit i Holanda a l'Àsia. França era encara un poder continental europeu. El Regne Unit i Holanda ja eren democràcies parlamentàries; a França, el poder absolut. Ens vàrem associar amb França, els diferents. Un canvi de dinastia no encertat. El contrari que al Regne Unit 50 anys abans amb Guillem III, príncep holandès impulsor determinant de la democràcia parlamentària. L’invent de la supremacia del Parlament és més holandès que anglès.
Aquest xoc que suposa l’arribada dels Borbons a Espanya, tant polític com econòmic, està en l’origen de la nostra doble visió, a Espanya, de la política i l’economia.
La tesi que la nació és forta se sustenta en el fet que la nació que importa i transcendeix és la castellana i la resta són secundàries i dependents. No es pot negar que la conquesta d’Amèrica enforteix la nació castellana –Catalunya hi participa poc i tard–. Florida, Califòrnia i Cuba… En va ser exclosa i tenia poca població per exercir-la.
L’estat s’associa a Espanya amb la feblesa, perquè va ser feble als segles XIX i XX. La pèrdua de les colònies no és substituïda per la Revolució Industrial com al Regne Unit i a Holanda. És al contrari: aquells que han estat absents de la colonització –Catalunya– s’enforteixen amb la Revolució Industrial.
L’estructura de l’estat és ara forta a Espanya. La judicatura ha defensat l’estat més enllà del que ho va fer l’exèrcit als segles XIX i XX. L’estat té cossos de funcionaris d’elit que no eren presents abans: jutges, advocats de l’estat, tècnics comercials, la diplomàcia... La focalització del poder econòmic a Madrid, la desaparició de les caixes d’estalvis, la concentració bancària, la modernització de la hisenda pública i l’estabilitat del món financer, passada la crisi de 2008, que avui és irrepetible, és prova d’aquesta fortalesa de l’estat.
Aquestes qüestions, en els darrers 40 anys, han estat força presents i han causat desafecció a Catalunya respecte a l’Estat i una reacció negativa a la resta d’Espanya envers Catalunya.
És moment de fer foc nou i mirar de deixar enrere opinions i idees que no sempre han estat justificades. Que l’amnistia porti a la dissolució de l’estat via el federalisme i el confederalisme, com persones amb opinions polítiques sòlides i fundades sostenen, no és una certesa. És el moment de recuperar aquells grups de persones que pensen que amb la política actual no hi ha solució i val més marxar. On està escrit que no hi ha reformes possibles que redueixin les incomoditats i desigualtats entre uns i altres sense necessitat de trencar i separar-se? És la manca de confiança, l’origen del problema. La política que ha practicat el PSOE, empès per la necessitat de tenir el suport parlamentari necessari per governar, l’ha portat als indults, l’amnistia, el relatiu respecte per la llengua. Aprofitem-ho, perquè pot suposar un canvi polític si es manté. A la vista de les darreres enquestes es podria pensar que la població catalana ho ha visualitzat i d’aquí el desplaçament del vot cap al PSOE/PSC... que està fent esforços per cobrir la trinxera que anys d’administració del PP havia creat, i que encara arrosseguem. Electoralment, fora de Catalunya, el PSOE paga un peatge que podria tenir conseqüències a curt termini, però que no en tindrà a llarg termini. Es pot discutir la fermesa de les idees polítiques del president Sánchez, però no el seu coratge, i això és ara el que necessitem, malgrat que li sobri una certa supèrbia que ni li cal ni l’ajuda.
