Forqué i els valors de 'MasterChef'

No es pot culpar MasterChef de la mort de Verónica Forqué. Fer-ho seria banalitzar i minimitzar la complexitat que envolta el suïcidi. Ara bé, les aparicions de l’actriu en el reality de cuina serveixen per reflectir, per una banda, el dolor i la crueltat de les malalties mentals, i, per l’altra, la manera com en els darrers anys el programa està encobrint una degeneració dels valors inadmissible. Durant moltes setmanes el que vam veure amb Forqué feia esgarrifar. I no perquè s’anticipés la tragèdia, ni de bon tros, sinó per com el programa es va aprofitar del seu deteriorament emocional per portar l’espectacle a l’extrem. En aquell moment, descriure en un article les escenes que va protagonitzar l’actriu suposaven exposar-la a ella d’una manera molt crua. Sense tenir-ne més proves que el que sortia en pantalla, s’intuïa una persona malalta que estava patint molt i podia ser inadequat furgar en aquella situació. Una de les escenes incòmodes va ser el ritual de comiat que va organitzar el programa perquè tornés el davantal als xefs quan va decidir abandonar el concurs. Va ser una mena de derrota simbòlica, en què ella va entregar plorosa el davantal a Pepe Rodríguez fent una reverència. Ni una abraçada. Representava una incapacitació metafòrica, la rendició d’un guerrer abatut definitivament. Va fer molta pena.

Al marge del cas Forqué, el que cal fer notar és la reincidència de MasterChef en l’explotació de la fragilitat humana. En la manera com utilitza un format familiar aparentment innocent per filtrar uns valors tòxics. En edicions anteriors vam ser testimonis de les burles homòfobes de Flo parodiant Josie i mofant-se del seu posat amanerat. Un dia que un nen d’uns deu anys va enriure’s d’una companya de concurs, l’esbroncada que va rebre dels xefs no va ser pedagògica sinó severa i humiliant. En l’edició infantil els xefs van reiterar les bromes a un concursant adult batejant-lo com a sugar daddy, fent gala de la seva habilitat per lligar amb noietes joves. I el comentari va calar també entre alguns nens del programa que participaven de la broma. El més flagrant va ser com MasterChef va permetre i facilitar el bullying d’aquest mateix individu a una altra concursant, gran rival d’ell. La va obligar a cuinar carn de cavall quan ella havia demanat expressament a l’organització no fer-ho. A causa d’uns trastorns psicològics d’infantesa, la teràpia equina l’havia tret del pou. Els cavalls l’havien ajudat. La noia va acabar plorant mentre cuinava la carn de cavall, amb les burles i el menyspreu de qui havia tramat l’estratègia vexadora. “Soy un perro”, va admetre rient el seu rival quan es va sortir amb la seva. Els jutges no van respectar els principis morals de la noia i van obligar-la a sotmetre’s a la tirania del joc. Va ser vexatori i molt dolorós.

MasterChef juga amb la submissió militar i l’obediència. Ven l’autoritarisme com a únic camí per a l’èxit, castiga la dissidència, la imperfecció i els valors individuals. I entén el fracàs puntual com la derrota vital. I això atempta contra la integritat i l’autoestima del concursant.