Quan es pregunta als homes directius quin ha estat el factor més decisiu per arribar als llocs de decisió que ocupen, la majoria d’ells afirmen que ha estat “tenir un mentor”. Aquest fet desvela com són d’essencials les relacions humanes de confiança, també al món executiu. I explica també una part del sostre de vidre: les dones professionals solen estar orfes de mentoria en ser tan escasses les directives que les puguin mentoritzar. Podrien tenir mentors masculins, per descomptat, però l’evidència científica ens mostra la tendència inequívoca dels éssers humans a escollir per al nostre mentoratge persones similars a nosaltres.
Resulta curiós, i és molt poc conegut, que tant Kamala Harris com Donald Trump han gaudit de grans mentors, i segurament això explica gran part del lloc al qual han arribat. Ella ha comptat amb l’ajut generós de Hillary Clinton i ell va aprendre del poderós advocat Roy Cohn les principals regles per guanyar. Els mètodes que aconsellen els dos mentors són ben diferents: mentre que Harris articula la seva campanya sobre l’esperança d’un món millor i la unió entre els nord-americans, Trump l'articula sobre la por i l’odi a qui és diferent.
En aquesta campanya, Trump s’ha mostrat encara més agressiu que en la que el va portar a la presidència dels Estats Units. Amenaça amb una venjança contra els seus enemics polítics per la qual recorreria a l’exèrcit. I per aconseguir-ho no ha dubtat a reconèixer que li aniria bé comptar amb generals com els de Hitler. Fa unes setmanes es va estrenar la magnífica pel·lícula L’aprenent, que reprodueix fidelment els ensenyaments que Roy Cohn va transmetre a Trump i que ell aplica fil per randa: per guanyar cal, en primer lloc, atacar, atacar i atacar; en segon lloc, no admetre mai res, negar-ho tot, per evident que sigui, i, en tercer lloc, afirmar sempre la victòria, proclamar que s’ha guanyat, no admetre mai la derrota.
Però els mentors autèntics no només aconsellen. Per sobre de tot, s’impliquen en les vides dels mentorats i els obren portes, els proporcionen contactes, els condueixen a espais als quals els mentorats per si mateixos no haurien pogut arribar.
Així és com Hillary Clinton va aconseguir que Kamala Harris fos considerada la candidata substituta de Biden en temps rècord: havia preparat aquest moment durant molt de temps. Abans del 2020 les dues dones no havien tingut gaire relació. De fet, estaven en bàndols oposats durant les polèmiques primàries demòcrates del 2008, que van enfrontar Barack Obama i Hillary Clinton. Però després del dol per la dura derrota que va patir Hillary Clinton el 2016, va començar silenciosament a utilitzar el seu poder per reforçar Harris. Hi ha quasi dues dècades de diferència d’edat entre elles, però Clinton diu que les uneix la defensa dels drets humans, especialment la infància i la família, que ambdues van posar en pràctica a l’inici de les seves carreres professionals, així com la lluita contra el sexisme que impedeix a les dones arribar a la presidència dels Estats Units.
El New York Times es fa ressò de l’evolució de la relació entre elles. Des del que podríem anomenar sororitat femenina, Clinton va muntar sopars a casa seva amb els seus coneguts d’alt nivell per donar a conèixer Kamala Harris quan era una desconeguda per tothom; va trucar personalment a amics influents per aconseguir trobades amb ella que facilitessin la seva feina com a vicepresidenta; la va aconsellar en moments clau de política exterior abans del primer viatge internacional de Harris, o en l’elecció de la persona que farà tàndem amb ella si arriba a la presidència; li va “cedir” persones del seu equip que poguessin ajudar-la en la seva carrera i, en definitiva, ha intentat evitar que Harris passés pel calvari que per ella va ser rebre tot l’odi misogin de Trump i altres republicans extrems. Les seves paraules fa vuit anys tenien un regust premonitori: “Sé que encara no hem trencat aquest sostre més alt i més dur, però algun dia algú ho farà, i esperem que sigui abans del que podríem pensar”.
La figura clau del mentor és poc coneguda, però no per això menys significativa. En èpoques d’inici professional, de transició, de presa de decisions, un mentor pot significar la diferència entre tenir èxit o fracassar. Ens podem preguntar com hauria estat la nostra vida si haguéssim tingut algú que s’hagués implicat fermament en el nostre futur. Una cosa diferent és cap a on ens orienti aquesta mentoria. En el cas de Harris i Trump, l’èxit d’una o de l’altre marcarà un món completament diferent.
