Aquests dies primers de gener, molts mitjans de comunicació dediquen un espai a plantejar com serà l'economia del 2025. S'exposen els principals moviments del que els economistes diem variables macroeconòmiques. Per exemple, la inflació s'estima que serà del x per cent; els tipus d'interès hauran abaratit la hipoteca mitjana en cent euros; però el final de les reduccions d'IVA apujarà el preu dels aliments i de l'energia; el PIB creixerà i s'estima que es generin tants llocs de treball. I, així, successivament.
Sempre que llegeixo aquests continguts, em sento una formiga. M'explicaré. Totes aquestes dades són variables macro, que anomenem també agregades. Són la suma final de les decisions de milions d'agents econòmics. I nosaltres som un d'ells. Un entre milions. Som formigues en el formiguer. Som un consumidor aïllat. O un assalariat més de tota la massa laboral del país.
Una formiga pot canviar el formiguer? Un sol consumidor o assalariat pot modificar el sistema econòmic? Vaig escriure fa molts anys un llibret molt divertit titulat El venedor de temps, i utilitzava precisament el símil de les formigues. El protagonista, un tipus corrent, volia haver dedicat la seva vida al diminut insecte. Però la seva dependència del sistema econòmic no li ho permetia: una hipoteca per pagar, fills, obligacions de crèdits, el cotxe, viure… Els somnis personals quedaven una vegada i una altra postergats.
Una formiga en un immens formiguer. No faré espòiler per si algun lector, casualment, l'estigués llegint. Però el protagonista aconsegueix incidir en el sistema. La formiga arma un sidral. Però això pot succeir en un llibre de ficció. No en la vida real. Som formigues, mal que ens pesi. Llavors, què ens queda? La resignació?
Doncs no. I aquí és on m'agradaria incidir. Com a formigues que som, no canviarem el sistema econòmic. No podem incidir sobre la inflació ni sobre els salaris. Però sí que podem incidir sobre allò que ens afecta. L'acció econòmica individual: quant estalviar, quanta inflació desitjo absorbir i quanta puc evitar canviant els meus hàbits de consum, quant vull guanyar amb la meva feina, buscant evolucionar, o la possibilitat de fer altres tasques per complementar els meus ingressos, o puc renegociar la meva hipoteca o crèdits amb la condició de reduir la meva càrrega d'interessos… Hi ha mil coses que podem fer. Som formigues, però mai per això hem de renunciar a tot el que sigui a la nostra mà.
La gestió de l'economia domèstica i personal és essencial en les nostres vides. Els animo a dedicar-los un temps i esforç. Veuran com les variables macro del gran formiguer els fan menys mal.
