'El formidable afán de ser... o no ser'
"U n Estado en decadencia fomenta los nacionalismos: un Estado en buena ventura los desnutre y los reabsorbe " [Ortega y Gasset].
L'any 1932 Ortega y Gasset pronunciava un discurs a les Corts espanyoles en què definia Catalunya com un "problema " que considerava "irresoluble " i que, a tot estirar, només es podia "conllevar ". Vuitanta anys després, podem certificar que el fracàs de la conllevancia és absolut. La complicació que suposa Catalunya per a Espanya com a realitat política, cultural i social ve de molt lluny. Econòmica no, perquè aquest aspecte mai no ha estat problemàtic per a Espanya, ans al contrari. Fins i tot avui sembla que trauran un rèdit important de la petició de rescat. Quan el torturador és el que et rescata… malament rai! Ortega ho tenia clar: " No es posible entregar a Cataluña ninguna contribución importante, íntegra, porque eso la desconectaría de la economía general del país " (!!!), " y la economía general del país, desarticulada, no podría vivir con salud, y mucho menos en aumento y plenitud ". Això ja sembla més creïble. Potser per això no se'n desempalleguen? L'etern problema ha estat la incomprensió permanent -i voluntària- sumada a la necessitat de governar sobre el problema i no pas amb el problema o des del problema. S'han de ser dos per pactar i, per ells, el pacte no és possible: "No es concebible un pacto entre la región autónoma y el Estado ". Recorden quan Catalunya va ser la riota d'Espanya quan Montilla va ser escollit president de la Generalitat? Nosaltres pensant que era un senyal inequívoc de normalitat cultural i política i ells fent befa de nosaltres perquè no gosarien mai cometre aquest error i fer president del govern espanyol un català. Aquesta és la qüestió: ells i nosaltres i com s'estableixen les regles del joc entre uns i altres. El vocabulari en aquest discurs del filòsof i polític és del tot explícit. Ortega parla de "la Generalidad " com el " poder regional de Cataluña" . I encara hi afegeix que " los que somos partidarios de una organización autonómica de España, si bien somos irreconciliables enemigos de todo particularismo político, sabemos muy bien que autonomía quiere decir complicar las cosas". Déu n'hi do com se les complica ell: la formulació de la " gran nación " és antològica. Fixin-se: " No existía en nosotros ese sentimiento negativo, precisamente porque estábamos poseídos por el formidable afán de ser españoles, de formar una gran nación y disolvernos en ella. Por eso, de la pluralidad de pueblos dispersos que había en la Península, se ha formado esta España compacta ". Es veu que Portugal no comptava ni llavors ni ara! Però el quid rau en el sentiment -més aviat una mena de raptus per com ho descriu- de viure separats, desmembrats, entotsolats. Ell ho anomena " apartismo " o " señerismo ". El fragment és memorable: "¿Qué es el nacionalismo particularista? Es un sentimiento de dintorno vago, de intensidad variable, pero de tendencia sumamente clara, que se apodera de un pueblo o colectividad y le hace desear ardientemente vivir aparte de los demás pueblos o colectividades. Mientras éstos anhelan lo contrario, a saber: adscribirse, integrarse, fundirse en una gran unidad histórica, en esa radical comunidad de destino que es una gran nación, esos otros pueblos sienten, por una misteriosa y fatal predisposición, el afán de quedar fuera, exentos, señeros, intactos de toda fusión, reclusos y absortos dentro de sí mismos ". Pobles com el català que, ai las, volen ser el que no poden ser. El que no diu és que no poden ser-ho precisament per la seva oposició que siguin. Escoltem-lo: " De aquí que ese pueblo que quiere ser precisamente lo que no puede ser, pequeña isla de humanidad arisca, reclusa en sí misma; ese pueblo que está aquejado por tan terrible destino, vive, casi siempre, preocupado y como obseso por el problema de su soberanía ". El fet de ser essencialment problemàtics, doncs, ens converteix en una "fatiga " (" Comprenderéis que un pueblo que es problema para sí mismo tiene que ser fatigoso para los demás" ). El document és ple de perles però el moment estel·lar arriba quan fa referència als catalans que " quieren vivir aparte de España ", " esos otros catalanes que son sinceramente catalanistas, que sienten ese vago anhelo de que Cataluña sea Cataluña ". Aquests catalans -en terminologia Sales: els "albercocs"- " constituyen el llamado problema catalán " "[...] Frente a ese sentimiento de una Cataluña que no se siente española, existe el otro sentimiento de todos los demás españoles que sienten a Cataluña como un ingrediente y trozo esencial de España, de esa gran unidad histórica, de esa radical comunidad de destino, de esfuerzos, de penas, de ilusiones, de intereses, de esplendor y de miseria, a la cual tienen puesta todos esos españoles inexorablemente su emoción y su voluntad. Si el sentimiento de los unos es respetable, no lo es menos el de los otros, y como son dos tendencias perfectamente antagónicas, no comprendo que nadie, en sus cabales, logre creer que problema de tal condición puede ser resuelto de una vez para siempre ". Quan es tracta d'un conflicte d'interessos, el peix gran es menja el petit: pura cadena alimentària. Tot el que fa referència a Catalunya és essencialment problemàtic, petit, particularista i, esclar, negatiu: de "problema" a "ferida"... I conclou: " Debemos renunciar a la pretensión de curar radicalmente lo incurable. Recuerdo que un poeta romántico decía con sustancial paradoja: «Cuando alguien es una pura herida, curarle es matarle»". Que ens deixin, que ja ens curarem solets, que tot i les retallades tenim una sanitat capdavantera a Europa. Amb l'evocació de la mort orteguiana i perquè és Tots Sants vull recordar que ja fa dos anys que vam perdre Joan Solà, que ens va dir, per acomiadar-se: "Una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil". Ser o no ser: aquesta és la qüestió.
