Formes d'exili contemporani

Aquests dies he acabat de llegir el meravellós llibre de Marta Marín-Dòmine, Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), on relata la vida del seu pare i la sèrie d’exilis que el van obligar a marxar de Barcelona. La protagonista tracta aquest afer amb molta cura, prenent com a referència l’errar i la pèrdua d’un lloc. Els exilis provocats per les guerres afecten generacions. Les persones es veuen obligades a marxar de manera abrupta, decidint quins pocs objectes personals s’enduen, buscant un espai on poder aixoplugar-se, viure en pau i guanyar-se la vida. Hi ha exilis forçats que la guerra i la violència empenyen. Avui dia també ho veiem en les diverses guerres (com la d’Ucraïna, ben a prop nostre) que coneixem perquè potser una família del barri o de l’escola ens ho explica. I no és una ficció.

L’exili fa perdre un lloc de pertinença i una vida. Arrenca de soca-rel un lloc on tenir relacions de veïnatge, acollir els altres, ser-hi i fer projectes de futur. Ara bé: tenir un habitatge (de propietat o de lloguer) en una ciutat o en un poble no vol dir necessàriament viure-hi. Molta gent hi dorm sense habitar-hi realment. Per viure en un lloc cal haver desenvolupat (de manera precària la major part de les vegades) això que anomenem “les arrels”. La genealogia familiar en pot ser la causa. Conec persones que encara viuen a la casa pairal dels pares, avis i besavis. Però també hi ha altres maneres de fer arrels: a vegades una feina, un amor o una casualitat ens fa estimar els espais, els carrers, la gent que hi viu, l’ambient, els sorolls o els silencis a l’hora blava d’un poble o d’una ciutat. En aquest segon cas, hi ha una experiència de filiació, de vincle, amb un lloc que encara no sabem si serà el nostre per sempre, o en un cert sentit sí, perquè el recordarem i el guardarem al cor quan marxem.

A la Casa Vicens de Barcelona hi ha un manuscrit de Gaudí on l’artista parla de la importància de tenir una casa on poder fer-hi vida. Per a Gaudí, la casa en propietat és un lloc on fundar una família i, per tant, engegar una genealogia. En canvi, diu que la casa de lloguer és una casa de pas, on transitem per un temps fins que puguem adquirir una casa pròpia. En una casa de pas no s’hi poden enfonsar arrels. Per això –dirà Gaudí– tothom qui vulgui tenir “un projecte de vida” ha de disposar d’una casa en propietat per convertir-la en un recer. Actualment, aquesta divisa s’ha capgirat: la majoria de la gent viu en pisos, no pas en cases, de lloguer (amb totes les dificultats que això comporta), i una minoria viu en pis de propietat (o el lloga). Avui, hi ha gent que es considera ciutadana del món, que li fa de casa. I encara trobem aquella dita: “Roda el món i torna al Born”. El lloc d’origen, d’on hem sortit, de la nostra infància, té un pes simbòlic molt fort. Quan les parelles se separen, una part molt important del trauma viscut té a veure amb el trasllat de l'habitatge en comú a un altre lloc.

El fenomen de la turistització a les ciutats postpandèmia s’ha intensificat. En termes freudians, la repressió de moviments durant el confinament ha fet tornar el símptoma previ amb més força que mai. Tothom belluga i arrossega maletes com si s’acabés el món. Aquest fenomen ha provocat una pujada de preus a l’habitatge, i també una evacuació (com si es tractés d’una riuada o d’un terratrèmol) dels centres urbans per part de les tribus que hi vivien. Les persones que hi tenien una casa –i, per tant, un sentit genealògic de pertinença, o una forma de filiació– han marxat pressionades pel mercat de preus. Han buscat altres llocs on viure, però no han pogut substituir fàcilment la ciutat o el carrer que van deixar. Això produeix un desarrelament que, a vegades, pot ser compensat per altres experiències de filiació en altres espais. Mentrestant, al barri hi viu gent de pas, que teletreballa en empreses multinacionals, que viatja constantment, en permanent trànsit. Veiem gent que no sap exactament on viu ni disposa d’un espai per habitar, però sí d’un espai on treballar, perquè treballar és el que confegeix la vida avui.

Vaig ser a Girona a principis de juny. De bon matí, trobo un antic col·lega d’universitat que viu al centre. I diu: "Jo soc dels privilegiats, dels pocs que queden".

Tots els exilis tenen en comú la seva pregona irreversibilitat. Les conseqüències de la turistització i del lliure mercat han acabat per ser humanament devastadores. Ni una pandèmia ho ha pogut aturar. És hora que qui governa la polis s’empesqui alguna cosa.