L’1 de març de 1942 “el somriure de Catalunya” és a l’exili. Abans... Ell, al costat de Macià a Prats de Molló. Ell, conspirador de repúbliques. Ell, mà dretà del president Companys. Ell guanya la guerra de la propaganda creant el Comissariat de Propaganda català-universal (llegiu el llibre d’Ester Boquera Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil). Ell, Jaume Miravitlles, també ho perd tot. Fins i tot aquell “somriure de Catalunya” amb què el va batejar el seu amic comunista André Malraux. Ell, aquell 1 de març, els diu als exiliats catalans a Mèxic que “l’oportunisme catalanista només està limitat per dues fronteres: el comunisme i el feixisme”. Mira que Miravitlles havia estat comunista, que tenia amics, que els hi havia fet favors... Però uns i altres “continuen atacant-me”. Fins al final.
El 1956 és l’inici de l’universitari Ramon Tamames i altres companys del Partit Comunista d’Espanya. Ataquen el falangista Sindicato Español Universitario amb un manifest que demana un congrés lliure d’estudiants. El paper és un misto i encén la universitat i Madrid. Estudiants dels dos bàndols es foten crits i hòsties. El règim aixeca el sabre. “Mobilizan a la guardia de Franco, que tenían armas en la propia universidad, yo las he visto con estos ojos. Ellos eran unos falangistas valerosos y ultras y teníamos esa cosa de los 18-19 años y nos contábamos las cosas muy claritas. Yo vi esas armas y alguna de esas armas fueron las que causaron el disparo a Miguel Álvarez". Enmig d’una batalla entre estudiants i la policia el falangista de 19 anys Miguel Álvarez cau. Un tret fortuït el fereix al cap. Morirà?
Si mor, Franco ja ha dit que afusellarà algun estudiant. Empresonen Tamames i els seus amics. El règim fins i tot rumia deportar-los a Guinea. Però Álvarez no mor. El règim demana nou anys de presó per als autors del manifest. Però arriba l’indult i passen tres mesos entre reixes. Aquell Tamames de dècades i règims abraçat al comunisme, el 2023, amb gairebé 90 anys, és el candidat de Vox per defensar la moció de censura contra Pedro Sánchez. Recordo quan el vaig entrevistar a Madrid el juliol de 2008.
Feia la calor sahariana que governa la capital. I ell amb aquelles camises de cel blau madrileny. De governador colonial. Llargues, amples, destenyides. No entenia res de Catalunya. Et preguntava. I res. Hi havia el segon tripartit. Per a ell, el PSC, IC, eren espanyols, rojos, al servei d’Espanya i del color vermell. Com podien fer un tripartit amb ERC? Tamames només veia, veu, un color.
Miravitlles veu a l’exili que “un dels homes més brillants que ha donat la Catalunya del segle XX", i "un dels representants més genuïns de l’esperit liberal, del predomini de l’home per damunt de qualsevol ideologia política que el convertís en un simple instrument”, és Just Cabot. Periodista, també exiliat, primer per uns (1936) i després pels altres (1939). Cabot tenia "la teoria del formatge". Tastem-la: "Si parteixes un formatge de bola, les dues meitats són del mateix formatge; no en surt mai l’altra meitat del gruyère. I Espanya era un sol formatge. Les bestieses i àdhuc el lèxic d’una banda, al que s’assemblen més, és a les bestieses i al lèxic de l’altra banda”. Comunisme? Feixisme? Sí... les ideologies que han fet més mal a Catalunya i al món. El formatge caníbal que mossega amb dos mandíbules.
