La forma i el fons
En tot judici hi ha una relació entre aquests dos conceptes -forma i fons-, però un sempre ha de tenir prioritat sobre l’altre. Si la forma fos determinant, només la manera d’actuar o argumentar podria condicionar la conclusió i determinar les conseqüències del judici. Això és una antinòmia. Per exclusió, doncs, ha de ser el fons el que en determini el resultat i, per tant, els fets que en derivin.
En relació amb la sentència del Suprem sobre la immunitat d’Oriol Junqueras, hi ha uns fets reconeguts i acceptats per les parts en litigi. És aquest, doncs, el fons de la qüestió. El text reproduït a continuació correspon literalment a la sentència del TS: “Goza de inmunidad una persona que ha sido oficialmente proclamada electa al Parlamento Europeo cuando se encontraba en prisión provisional ”. Quan Junqueras és elegit i esdevé membre del Parlament Europeu no hi ha sentència ferma contra ell: estava en presó provisional.
Observem també uns fets controvertits. La forma de la qüestió. En relació amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 19 de desembre: “ La importancia de la doctrina que proclama la sentencia de fecha de 19 de diciembre de 2019 se deriva no solo de la relevancia que es inherente a cualquier pronunciamiento del órgano jurisdiccional [...] sino de la radical vocación de ruptura que la resolución abandera frente a la tradicional atribución de competencias a las autoridades nacionales en las elecciones al Parlamento Europeo ”. “ El desplazamiento del Sr. Junqueras, más allá de la frontera exterior española, pondría en un irreversible peligro los fines del proceso. Implicaría, de entrada, la pérdida jurisdiccional sobre la medida cutelar que le afecta y ello desde el instante mismo en que el acusado abandonara el territorio nacional ”.
El fons de la qüestió és clar. Però la forma implica dificultats per executar el fons, per la nova interpretació del TJUE i per la complexitat de dur-la a terme. Llavors, ¿es pot impedir complir el fons per la dificultat d’executar la forma de la qüestió?
Són aquests posicionaments i opinions els que seguiran un procés judicial que s’allargarà i tindrà un resultat ara incert, però previsible si la interpretació sobre la forma i el fons, abans expressada, és correcta. Hi ha dues qüestions singulars. ¿S’ha aplicat a la persona jutjada el principi d’ in dubio pro reo, és a dir, en cas de resolució no concloent, fer la interpretació més favorable per a la persona jutjada, de la sentència del TJUE? Per què el TS ha presentat una qüestió prejudicial al TJUE si la decisió era tan clara com demostra la seva pròpia resolució, que ha anat en contra del fons de la sentència del TJUE?
La dreta espanyola ha recuperat el discurs i les formes dels anys 30 del segle passat i ha declarat la voluntat de desfermar una “ofensiva judicial”, curiosa manera d’entendre la justícia contra el Govern. Hi ha un munt de causes judicials pendents. La voluntat del govern central de desjudicialitzar la política, oposant-s’hi com s’hi oposa la meitat del Parlament espanyol, sembla un desig d’inviable execució. Com en tota democràcia, el poder executiu no controla el judicial. Però sí que és cert que en anys anteriors la dreta l’ha condicionat mitjançant nomenaments i majories, com de manera excessiva ella mateixa s’ha vantat d’haver fet.
El que va passar als anys 30 és conegut per tothom. Ara hi ha circumstàncies diferents, el nivell cultural d’Espanya és més alt i el de renda també. Respecte a la primera circumstància, no sembla que la radicalitat de les posicions, no dels fets, sigui ara diferent. Respecte a la segona, la diferència és notable, però el nivell de desigualtat és similar i és aquest el que pot trencar la convivència.
Hi havia llavors com ara una força institucional per sobre del Parlament. Als anys 30 era l’exèrcit, amb una voluntat de restaurar el règim anterior mitjançant, si fos precís, la violència, amb menyspreu de la democràcia i amb voluntat d’exercir el poder. El relat que feien servir per justificar-se era que la política havia demostrat la seva incapacitat de governar el país i algú havia d’omplir el buit generat per laincompetència de la partitocràcia política.
Ara és la judicatura qui, amb un peculiar respecte de les lleis i més alineada amb la dreta que amb l’esquerra, pretén salvar l’Estat dels “atacs” del separatisme i de la dissolució que els polítics no han sabut defensar.
En conclusió: cal que els uns i els altres practiquin la contenció per permetre que el temps i la voluntat de la majoria -que és justa, perquè Espanya està partida entre dreta i esquerra- evitin els enfrontaments socials i polítics tan inútils com potencials portadors de violència. La dreta hauria d’entendre que la col·laboració amb els extremistes pot resoldre problemes electorals i d’accés al poder a curt termini, però suposa un risc de desequilibri del qual ja sabem les conseqüències per històrica experiència, per desgraciada experiència.
