Pròleg. En un minirelat de set capítols gairebé telegràfics trobareu descrits els esdeveniments i les tensions socials i polítiques que posen en relleu la complexitat de liderar una institució acadèmica de renom. La història de Claudine Gay com a rectora de Harvard ens interpel·la pel que fa als reptes de la diversitat, la inclusió i el lideratge en el moment convuls actual.
Capítol 1. Per primera vegada en tota la història de Harvard, el juliol del 2023 una dona negra n’és la rectora. És politòloga i es diu Claudine Gay. Només una altra dona ho havia sigut prèviament, Drew Faust, rectora del 2007 al 2018. Cap persona de raça negra havia tingut abans aquest càrrec.
Capítol 2. Sis mesos després, Claudine Gay, una ferma defensora de les iniciatives de diversitat, equitat i inclusió (anomenades DEI), es veu forçada a dimitir. Però anem a pams: per què la rectora d’una universitat que és considerada de les primeres del món decideix dimitir?
Capítol 3. La crisi en diverses universitats estatunidenques comença després dels atacs de Hamàs el 7 d'octubre. A partir de llavors, es produeixen als campus diverses manifestacions a favor de Palestina que contenen algunes proclames antisemites.
Capítol 4. La rectora de Harvard, així com la de MIT, Sally Kornbluth (també la segona dona en aquest càrrec en tota la història de MIT) i la de la Universitat de Pennsilvània, Liz Magill, compareixen al Congrés dels EUA el 5 de desembre. Són sotmeses a escrutini per les tensions als campus a causa de les manifestacions. Us heu d’imaginar l’interrogatori tan incisiu com l’heu vist en diverses pel·lícules. Preguntades insistentment sobre si les crides antisemites violaven el codi de conducta de les respectives universitats, expliquen com poden que depèn del moment i del context.
Capítol 5. Les crítiques a les rectores pel fet de no ser taxatives en les respostes sobre l’antisemitisme són ferotges. Tant Claudine Gay com Liz Magill es defensen a través de les xarxes socials. El resultat, però, és que la rectora de Pennsilvània dimiteix al cap de poc i la de Harvard es disculpa públicament.
Capítol 6. Per a Claudine Gay no n’hi ha prou amb la disculpa. Immediatament després, l'acusen de plagi en vuit escrits al llarg de la seva carrera acadèmica. Tanmateix, diversos experts i almenys un dels professors “plagiats” manifesta que no es tractava de plagi acadèmic, sinó de relliscades lleus. La Universitat la confirma en el càrrec.
Capítol 7. Per excés de pressió, el 2 de gener la rectora dimiteix. Qui atia aquest foc són periodistes i activistes conservadors, un dels quals es vanta dient que la dimissió de Gay forma part del seu objectiu "d’eliminar la burocràcia DEI de totes les institucions dels Estats Units".
Epíleg. No me’n puc estar de preguntar-me per què les minories (en aquest cas, dones líders i persones racialitzades) són una amenaça per als poderosos integrants de majories. Malauradament, qualsevol resposta ens empetiteix.
