La força de la utopia

El meu pare explicava que a la presó de Barcelona als anys quaranta cada matí els presoners havien de cantar el Cara al sol com era habitual a les escoles, als camps de futbol i en molts altres llocs. Els presoners que eren presos polítics i, per tant, defensors de la República, la democràcia i la llibertat, cantaven amb manifesta desgana fins que arribaven a l'estrofa: " Volverán banderas victoriosas / al paso alegre de la paz / y traerán prendidas cinco rosas / las flechas de mi haz. / Volverá a reír la primavera, que por cielo, tierra y mar se espera… " Llavors el to s'animava i les veus poderoses eren plenes d'esperança en una victòria que per a ells no va arribar mai, perquè quan quasi quaranta anys més tard va ser el moment de la recuperació democràtica, la República per la qual havien lluitat i patit, va ser deixada en una via morta on encara és.

A mi m'agrada pensar en aquells homes que, per un moment i gràcies a la màgia d'uns versos escrits per Dionisio Ridruejo molt abans de renegar del seu passat feixista, creien que era possible la victòria. S'havia de ser molt optimista, després de la guerra i la derrota, però ja sabem el poder de renaixença de l'esperit que tenen la poesia i la música, fins i tot en els moments en què tot sembla definitivament perdut.

La història, però, té els seus temps i el seu ritme, i de la mateixa manera que no es pot comparar el temps geològic amb el temps dels éssers vius, tampoc podem esperar que les nostres esperances en un futur que depèn del desenvolupament de la història segueixi el ritme dels nostres càlculs i les nostres ànsies.

L'esperança en el futur és el que més s'assembla a la utopia, i la utopia així, a simple vista, és el que més s'assembla a allò que mai no arribarem a abastar. Però estem equivocats, calculem malament els temps i els confonem i ens oblidem que sempre que lluitem per aconseguir una cosa acaba per succeir, sigui la utopia o una exigència de justícia o només una possibilitat per remota que sigui que emana del més profund desig de l'ànima. El mal és que és ben possible que quan arribi el moment que s'acompleixi el que havíem desitjat i havíem lluitat per aconseguir, ja no hi siguem. Ni jo ni els joves, perquè fan falta diverses generacions perquè el terreny estigui adobat després de tants segles de dolorosa sequera. Que ho preguntin, si no, als primers homes i dones que van començar la lluita contra l'esclavitud: van fer falta segles per aconseguir-ne l'abolició. Teòrica, però abolició al cap i a la fi.

Ningú no nega que tots els mals que patim ara tenen l'origen en un capitalisme ferotge: les injustes desigualtats, l'estesa corrupció, el cinisme dels poders financers que dominen els governs i en reben tota mena de privilegis, la cobdícia de poder dels polítics que ens obliguen a creure que les decisions que prenen són les úniques possibles, la manipulació de les agències de notícies i dels grans grups mediàtics, la imposició de la voluntat dels més poderosos i rics sobre els menys poderosos i rics, la primacia del benefici sobre el benestar dels que amb la seva feina l'aconsegueixen, la substitució de valors com solidaritat, justícia i honestedat pels de riquesa i èxit, el menyspreu de la creació i la cultura enfront de manipulacions de la realitat per aconseguir riquesa, el dret a matar qui es considera culpable, sense judici i si cal envaint un país que no és el nostre, el dret a envair un país i amb el pretext que sigui quedar-se'n els béns, i tants altres.

Avui els que en reben les conseqüències no són pas les classes més privilegiades, que tenen la col·laboració a tota hora dels governs facin el que facin, encara que sigui delictiu, sinó les classes mitjanes i treballadores obligades a treballar -quan hi ha feina- en unes condicions cada vegada més precàries i injustes, que perden dia a dia els drets guanyats pels seus avis i besavis i han de renunciar a un benestar que s'havien guanyat a pols i que ara se'ls nega perquè els poderosos de les empreses i dels poders financers i uns quants polítics, que amb prou feines tenen el 20% dels vots de la població però que es creuen legitimats per triplicar-se el sou, faran les privatitzacions que calguin per fer-se més rics ells i els que ja ho eren.

El panorama és desolador i no és estrany que els joves i els no tan joves per fi hagin pres consciència del que està passant i hagin començat a qüestionar una democràcia que només els permet anar a votar una vegada cada quatre anys i uns governs que no els fan cap cas, que ni els veuen i que, en bona lògica, no els representen.

Al carrer hi ha centenars, milers, desenes de milers de persones indignades per tant cinisme i tanta injustícia i per protestar contra un sistema que no els dóna cap possibilitat de participar en la vida democràtica del país.

¿Això vol dir que aconseguiran canviar el sistema? Esclar que sí, el que passa es que no sabem quan, però el compte enrere ja ha començat. Esperem que no sigui tan llarg com el de l'abolició de l'esclavitud: eren altres temps.