La força de l’oposició
INVOLUCIÓ. Ha estat qüestió de dies. Només la primera setmana de l’any és suficient per explicar la col·lisió de mons i de drets que vivim en aquests temps de conservadorisme i de mobilització de les dones com a força activa i d’oposició.
Al món de color de rosa de Damares Alves, “l’adoctrinament de gènere” ha de ser combatut amb una croada cultural i religiosa. Per a la nova ministra brasilera de la Dona, la Família i els Drets Humans, educar les nenes brasileres per ser princeses no és una imposició ideològica d’estereotips sinó la protecció de la seva “identitat biològica”. La contrarevolució cultural ha arribat al Brasil. Des de la presa de possessió del dia 1 de gener, el nou president, Jair Bolsonaro, ha confirmat el gir ultraconservador i una purga ideològica que, de moment, ja amenaça una part dels funcionaris de l’administració pública.
Mentrestant, hi ha dones que, des de diversos fronts, s’han reforçat en l’oposició política al trumpisme original. Nancy Pelosi es va convertir dijous en la dona electa més poderosa dels Estats Units, com a presidenta de la Cambra de Representants. Elizabeth Warren ha anunciat la seva intenció d’aspirar a la pròxima candidatura demòcrata a la Casa Blanca. I l’arribada al Congrés d’activistes com Alexandria Ocasio-Cortez -que la setmana passada va deixar amb un pam de nas l’extrema dreta mobilitzada a les xarxes socials per intentar desacreditar-la amb un vídeo de la seva època d’estudiant universitària a Boston en què sortia ballant amb uns companys al terrat d’un edifici- confirma que la renovació generacional i de discurs ja ha començat.
DRETS. El mateix dia 1 de gener, més de tres milions de dones van fer una cadena humana a l’estat indi de Kerala per reclamar “igualtat de gènere”. Exigien poder exercir el seu dret -reconegut després de vint anys de processos judicials- d’entrar als temples sagrats de l’hinduisme, ja que en alguns temples encara hi tenen prohibida l’entrada perquè se les considera “impures” pel fet d’estar en edat de menstruar. L’estigmatització com a forma de violència contra les dones. N’hi ha moltes més: els atacs a l’autoestima, les prohibicions o la imposició de limitacions en les relacions personals, el control sobre el que es fa, els cops, les agressions o els abusos físics, fins a arribar a l’homicidi. L’objectiu sempre és l’exercici del poder i el control. El sotmetiment. El menyspreu i la infravaloració de la dona pel que és, pel que representa.
MOBILITZACIÓ. Les dones s’han convertit en “una oposició inesperada però formidable” a aquestes noves administracions populistes conservadores, assegurava fa temps un periodista polonès. La contrarevolució cultural és la resposta d’un statu quo espantat per la pèrdua de poder, per la revolta contra un masclisme institucional vergonyós i intolerable. Bolsonaro, Trump o la irrupció de Vox a Andalusia són l’expressió d’aquestes pors -amb menys lògica política i més ganes de càstig electoral del que els seus beneficiaris volen creure-. També són producte del fracàs d’un sistema incapaç d’erradicar la violència sexual; de negacions continuades a les dones com a subjectes polítics; del masclisme estructural i de la impunitat social i institucional continuada que li ha donat cobertura.
L’extrema dreta és el megàfon de la inestabilitat permanent i la desconfiança. I la retòrica populista és la seva estratègia per aconseguir el poder. La tàctica del catch-all s’ha anat ampliant i desplaçant cap a la dreta. Units per exacerbar la diferència. Pels discursos emocionals, simples i divisius contra processos d’emancipació que estan en marxa. Imparables, malgrat els intents d’involució.
Contra la mobilització negativa dels discursos xenòfobs i el resultadisme electoral, hi ha l’activisme positiu i la solidaritat. Aquests nous profetes de la involució social i cultural subestimen la força d’allò que diuen que detesten.