La força moral de la curiositat
En un moment o altre s’ha apoderat de gairebé tots nosaltres l’anomenat impuls explicatiu, la dèria d’entendre les coses. Et trobes davant d’un trencaclosques, un fenomen desconcertant o un misteri. El fet que no siguis capaç de trobar-hi una resposta et rosega per dintre. Estàs despert de nit donant voltes al problema i, de sobte, es fa la llum. Les peces encaixen. Sents una enorme onada de satisfacció.
Tots coneixem aquest impuls, però jo no era del tot conscient de la força moral d’aquesta dèria fins que vaig llegir Flash Boys, el llibre de Michael Lewis. Explica la història d’uns quants paios de Wall Street que van descobrir que hi ha agents de borsa que manipulen els mercats borsaris mitjançant el high-frequency trading (o transaccions d’alta freqüència), consistent a utilitzar tecnologies molt complexes per tenir un avantatge sobre els altres. Teòricament és un llibre sobre el món financer, però en realitat és un conte moralista. La principal pregunta que Lewis ens obliga a fer-nos és: ¿per què algunes persones es van comportar correctament, i la majoria dels seus col·legues no?
La resposta, crec, és que a Wall Street el que més els motiva és guanyar diners, però a unes quantes persones el que més les motiva és la dèria d’entendre les coses.
Si el que més et motiva és guanyar diners, només et cal la informació necessària per aconseguir aquest objectiu. No tens temps per aprofundir en temes abstractes. Evidentment, no vols que sàpiguen que estàs molt desconcertat per una determinada cosa, ni que tens uns coneixements molt superficials en alguns camps. Vols projectar una imatge de domini i omnisciència.
A Wall Street, com en altres àmbits de l’economia moderna, aquesta actitud genera una cultura de l’astúcia. La gent aprèn a sortir-se’n dient mentides un dia rere l’altre. En el fons, els executius no entenen les coses sovint molt complexes que tenen lloc a les seves pròpies empreses. Els agents de borsa en realitat no entenen com funcionen les seves eines tecnològiques. Els programadors potser sí que entenen el codi que programen, però no saben ben bé per a què es fa servir.
A aquesta gent els agrada tenir informació, però no busquen el coneixement. La informació és el que cal per fer diners de pressa. El coneixement és una comprensió més profunda del funcionament de les coses. S’obté gràcies a llargues i poc lucratives hores d’estudi. L’adquireixen els que deixen de banda l’afany de lucre i tenen un desig innat de saber.
Els herois del llibre de Lewis tenen aquest desig innat. El protagonista, Brad Katsuyama, observa que els mercats no funcionen com cal. Com milers d’altres agents, s’adona que a la pantalla passen coses molt estranyes quan col·loca una ordre de compra. Però, a diferència dels altres, aquesta curiosa discrepància entre com són les coses i com haurien de ser el rosega per dintre. Necessita entendre el que passa.
S’embranca en un projecte d’investigació llarg i complicat per veure què hi ha al darrere de la tecnologia i entendre les coses. En un moment determinat, ell i els seus superiors del Royal Bank of Canada efectuen una sèrie de transaccions que no tenen l’objectiu de guanyar diners sinó de comprovar les seves teories.
Un altre personatge, Ronan Ryan, aprèn pel seu compte com es mouen els senyals electrònics pel sistema de telecomunicacions. El tercer personatge, John Schwall, és un home obsessiu que es tanca a la biblioteca per entendre la història d’un tipus de manipulació del mercat anomenat front-running (inversions poc escrupoloses o efectuades amb informació privilegiada).
Al final, aquests personatges esbrinen el que passa. Arriben a entendre com funcionen de debò aquests mercats i com haurien de funcionar. Aquestes discrepàncies els indignen.
Podrien fer servir els seus coneixements per participar en la manipulació del mercat que estudien. Però -recordeu-ho- el plaer que els provoca la satisfacció de la seva curiositat supera el plaer que obtenen fent diners. Així doncs, alguns d’ells acaben creant una nova borsa que no pugui ser objecte d’aquestes manipulacions.
Una de les lliçons d’aquesta història és que el capitalisme no funciona bé si només es basa en l’afany de lucre. Si tothom busca només els seus propis interessos materials, la mà invisible de què parlava Adam Smith no ens portarà uns mercats eficaços. Ens portarà només uns mecanismes que permetran que els experts en borsa s’aprofitin de tothom. El capitalisme necessita totes les motivacions, fins i tot l’afany innat de saber i justícia.
La segona lliçó és que amb sermons no es pot dominar l’ànsia de diners. La cobdícia només es pot contrarestar amb un amor més elevat, com l’amor al coneixement.
La tercera és que, si s’aconsegueix posar fi a les manipulacions del mercat, no serà gràcies als organismes reguladors. Serà gràcies a una innovació del mercat que permeti substituir unes borses dolentes per una de bona, dissenyada pels que entenen a fons el vell sistema.
I vet aquí un fenomen que apareix sovint en les històries d’innovació: de vegades els que van a treballar a la recerca del coneixement o perquè els encanta programar acaben fent més diners que els que hi van amb l’objectiu primordial de fer diners.
