Cada any comença amb la millor de les intencions i el pitjor dels designis: és la batalla històrica, tan antiga com nosaltres, entre la realitat i el desig. Voler canviar les coses és un gest valent que ve d’un malestar sovint inidentificable: per què em trobo, novament, enumerant reptes i fracassos? D’on ve aquesta urgència de ser algú altre? Qui soc jo sinó aquest intent de deixar de repetir-me? Davant la incertesa, que és la nostra veritat més sangonosa, el present més radical, torno a aquella frase de Lispector que diu que un món totalment viu té la força d’un infern. És, potser, tot això, un intent de fugir de les flames?
2023 ha estat moltes coses. L’any de les guerres, per exemple. L’any d’entendre que la crisi serà un estat permanent. L’any de la ràbia escampant-se com una taca d’oli. L’any de la por. Si alguna cosa podem dir del cert és que no sabem. Potser per evitar el dubte, potser per provar de no notar el canvi mentre un any esdevenia un altre, potser per oblidar aquest món tan viu que crema massa ràpid, potser per una altra cosa, és igual, he estat llegint llibres que confronten la nostra realitat tan crua i alimenten el nostre desig tan viu.
He llegit Si una emergència, de Mireia Calafell, i he entès que “aquestes flames d’ara que ens rodegen / que ens ofeguen també ens salven”. Que la poesia és una manera de deixar rastre al món i de canviar-lo. Que els versos no ens guardaran de res, però potser sí que faran de l’agonia una cosa amable, com de pau dolça. Que l’amor és escàpol, vertiginós i et torna sempre a tu. Que hi ha un revers fulgurant esperant-nos rere cada pèrdua. I que després de plorar el naufragi, una pot saltar a la mar i començar-lo a explorar. Que així sigui enguany.
He llegit Adolescentes en transición, de Miquel Missé i Noemi Parra, i he entès que el gènere és, avui, el lloc on es canalitzen els malestars que, més enllà del gènere i la sexualitat, tenen a veure amb les crisis socials, econòmiques i climàtiques contemporànies. Que els joves ja no veuen en els adults la figura on projectar-se com la promesa de seguretat. Que quan les figures d’autoritat es qüestionen, es creen nous relats on existir. Que acompanyar és un procés que ha de ser capaç de reconèixer les seves contradiccions. I que la sexualitat i el gènere són un camp de lluita des d’on podem guanyar el present. Que així sigui enguany.
He llegit El temps de la promesa, de Marina Garcés, i he entès que prometre és un antídot contra l’ofec i una forma de sostenir-nos, de sostenir el temps, també. Que no hi ha compromís sense una declaració que ens relligui i que només sent fracàs aquell que un dia es va atrevir a prometre. Que hi ha promeses falses, promeses impossibles d’una existència millor, promeses mentideres que ens ensenyen que la paraula no val res. Però que hi ha promeses vives, aquelles que marquen nous començaments: el de l’amor, el de l’amistat, el de les lluites. Que així sigui enguany.
He llegit Retorn a Haifa, de l’escriptor palestí Gassan Kanafani, i he entès que la pàtria és una cosa fugissera i fràgil. Que l’home és allò per què lluita, però, per què lluita l’home? Que per molt que la cerquis amb insistència, de vegades sota la pols de la memòria només hi trobaràs més pols. Que anar contra la Història és perillós, arriscadíssim, però que pot ser que no hi hagi alternativa, perquè la Història és cruel i venjativa i oblida massa ràpid. I que Palestina és alguna cosa més que un record. Que així sigui enguany.
He llegit Zona de obras, de Leila Guerriero, i he entès que escriure és com posar llevat en una massa: cal deixar que les paraules facin la seva feina, perquè les paraules treballen amb una eficàcia aterridora. "Que potser no hi ha cap déu, però que si n’hi hagués un, li demanaria: salva’m. Salva’m de necessitar la mirada dels altres, d’ambicionar els seus camins. Però no em salvis de mi. De tota la resta: salva’m."
I que així sigui enguany per a tu també.
