La força de la dissort
Quan ja s’acumulen més de quatre-cents dies des de l’inici de la guerra d’invasió russa contra Ucraïna, i a desgrat de tots els pronòstics inicials, el país atacat segueix resistint, plantant cara i àdhuc fent recular les forces invasores. Les ciutats ucraïneses son bombardejades -algunes han estat esborrades del mapa-, la població civil de les zones ocupades és víctima de deportacions, hi ha hagut matances de no combatents desarmats, destrucció deliberada d'infraestructures energètiques per tal de provocar fred i patiment, etcètera. Però els ucraïnesos aguanten. No tan sols les tropes desplegades a primera línia, sinó sobretot la societat, la gent, les famílies que pateixen les baixes al front i les penúries a la rereguarda. Fins al dia d’avui no s’ha detectat cap temptació de reclamar la pau a qualsevol preu, de bescanviar pau per llibertat i sobirania. Per què? Quina és l’arma secreta d’aquesta remarcable resiliència moral?
L’historiador, periodista i activista per la democràcia judeopolonès Adam Michnik ha qualificat Ucraïna del “país més dissortat d’Europa”. Entre Polònia, Ucraïna i Lituània, el rànquing de la dissort és difícil d’establir; però certament al llarg del segle XX la societat ucraïnesa ha patit calamitats i catàstrofes no naturals d’una magnitud i d’uns efectes sense parió a la resta del continent.
Entre 1914 i 1917, la Gran Guerra al front oriental va tenir en els confins ucraïnesos entre els imperis rus i austrohongarès un dels seus escenaris principals, amb desplaçaments forçosos de població, setges i destrucció de ciutats. Però fou infinitament pitjor allò que vingué després, arran de la caiguda del tsarisme i de l’arribada al poder dels bolxevics: la barreja de guerra civil russa, guerra de secessió ucraïnesa, ocupacions estrangeres, revolta anarquista de Nèstor Makhnò i bandolerisme a gran escala. Només una dada: entre 1917 i 1921 la capital del país, Kíiv, va canviar de mans dinouvegades, ocupada successivament per nacionalistes ucraïnesos de dretes i d’esquerres, per rojos i blancs, per austroalemanys i polonesos... Cada ocupació, amb el seu corol·lari de saquejos i represàlies, de pogroms antijueus, d’èxodes i execucions.
La posterior sovietització va arribar acompanyada d’un primer gran episodi de fam massiva (1920-1921) i de deportacions d’enemics del nou règim. Tot just una dècada després s’esdevingué l’Holodomor de 1932-1933, el genocidi promogut per Moscou contra la pagesia ucraïnesa refractària a la col·lectivització i que va causar entre 3,5 i 5 milions de morts. En el bienni següent arribà la repressió contra l’elit cultural del país, acusada de nacionalisme, i quasi sense solució de continuïtat el Gran Terror stalinista de 1937-1938: tot i ser -òbviament- un fenomen general a la Unió Soviètica, justificà a Ucraïna 150.000 afusellaments.
Sovint s’oblida que la invasió nazi de l’URSS va ser, sobretot, l’ocupació d’Ucraïna i Bielorússia, i que foren els territoris d’aquests dos països els principals escenaris dels saquejos, els assassinats (inclosa la Xoà per bales), les deportacions de treballadors esclaus cap al Reich, els urbicidis i les tàctiques de terra cremada perpetrats pels sequaços de Hitler. Com a colofó, des del 1944 cent mil ucraïnesos van ser acusats de col·laboracionisme i els combats contra la resistència antisoviètica van durar fins a mitjans anys 1950.
I bé, si a Catalunya i a Espanya trenta-tres mesos d’una guerra civil incomparablement menys devastadora van marcar diverses generacions, ¿com de profunda i transgeneracional no deu ser l’empremta de quatre dècades d’horrors, de violències, de penalitats i de misèries en una Ucraïna on, a més, no es va poder parlar lliurement de tot allò fins a la desintegració de l’imperi soviètic, fa (en termes històrics) quatre dies?
La joventut de la Ucraïna actual, doncs, coneix les tràgiques experiències dels seus rebesavis i besavis a través dels relats, de la memòria familiar transmesa pels avis i pares. Sap que aquelles generacions precedents van sobreviure amb prou feines a experiències espantoses sense gaudir pràcticament mai de llibertat, sempre a l’arbitri de la bona o mala voluntat d’un poder llunyà, amagat darrere els murs del Kremlin. És comprensible, doncs, que apreciïn la fràgil llibertat actual -filla de l’Euromaidan que Putin qualifica de cop d’estat feixista- i estiguin disposats a arriscar-hi la vida, o el modest benestar anterior al 24 de febrer del 2022, per defensar-la i preservar-la.
Moltes vegades al llarg dels darrers catorze mesos, veient les imatges dels blocs d’habitatges esventrats per míssils o drons russos a Kíiv, a Mariúpol, a Khàrkiv o en qualsevol altra ciutat ucraïnesa, dels cadàvers estesos pels carrers, dels milions de desplaçats i refugiats de les primeres setmanes de guerra, dels funerals de combatents caiguts, d’un hivern sense electricitat ni aigua calenta, de les estacions de metro convertides en refugi, m’he preguntat com reaccionaríem, en les societats d’Europa occidental, davant un escenari com aquell. I pressento que hi reaccionaríem amb pànic, que aviat trobaríem la situació insuportable i que multituds de “pacifistes” exigirien la fi de les hostilitats a canvi de qualsevol concessió.
Entre els ucraïnesos, l’acumulació de patiments al llarg de les darreres quatre o cinc generacions ha cuirassat el gen de l’estoïcisme. Almenys, mereixen el nostre respecte.