La força de la debilitat
1. Febleses. A vegades la debilitat fa miracles. Dos líders que sortien tocats de les eleccions de diumenge han sigut capaços de fer en dos dies el que no van saber fer en quatre mesos: un pacte de coalició de govern. L’autoritat de Sánchez ha sortit tocada d’una repetició electoral innecessària. La seva negativa a acceptar les condicions d’Unides Podem ha provocat una situació més complicada que l’anterior. L’aposta de Sánchez no ha tingut premi en vots, el Congrés s'ha esmicolat una mica més. I l'extrema dreta ha sigut la que hi ha sortit guanyant. Per què l’acord que llavors no va ser possible ho ha sigut ara? La feblesa dels dos actors els ha portat a posar entre parèntesis desacords i ressentiments per intentar salvar els mobles.
Pedro Sánchez ha comprès que només tenia una arma si volia seguir en el càrrec: accelerar el procés, prendre la iniciativa, marcar els temps. Per això ha acceptat ara a Podem el que li negava abans: un govern conjunt. Era l’únic aliat possible per fer camí ja. Sánchez coneix l’aposta de les elits de la capital per un govern de gran coalició PSOE-PP. I no ha volgut deixar espai per a la propagació d’aquesta opció. Sánchez devia sospitar dues coses: que el PP posaria com a condició per fer un pacte de govern que el PSOE canviés el candidat a president. I que, a curt termini, un govern amb la dreta tindria efectes demolidors per als socialistes.
2. Oportunitat. L’oposició dreta/esquerra és encara el principal eix d'alineació política dels ciutadans i el principal factor d’estabilitat política. I així comença la incerta aventura d’una coalició d’esquerres a la recerca d’una majoria estable de govern, per a la qual necessitarà convèncer un seguit de potencials socis o suports que passen pel PNB i arriben fins a Esquerra Republicana. I això dona una oportunitat a l’independentisme en un moment en què la via de les protestes al carrer està evidenciant les seves limitacions i en què una dinàmica d’estancament porta altra vegada a la temptació de jugar a fer política, com en la inútil declaració del Parlament sobre l’autodeterminació, per comptes de fer política.
Com diu Bertrand Badie, a Europa la globalització ha deixat amplis sectors de la ciutadania amb la sensació de ser “desposseïts”: “ja no estem sols al món i cal comptar amb forces exteriors que temem que vinguin a arruïnar-nos i afeblir-nos”. I aquest és el context de la crisi dels règims de democràcia liberal que genera una multiplicació de partits arreu, trencant la calma bipartidista, amb l'emergència de l’extrema dreta, amb l’aparició de nous actors a l’esquerra i amb formes genuïnes com l’independentisme a Catalunya. El que varen expressar les urnes diumenge passat respon a les mateixes causes del malestar europeu generalitzat, que es tradueix en desconfiança de la ciutadania en els polítics. Un govern PSOE-PP podria satisfer els poders establerts, però podria també agreujar la desconfiança. No en va són ells els que han governat aquests anys de les grans fractures.
Sánchez i Iglesias han optat per prendre la iniciativa. No hi ha cap opció alternativa, però tampoc la seva està garantida si realment aspiren a una legislatura sencera. Sánchez ha rebaixat sensiblement les seves línies vermelles: ara ja només exclou l’odi i la il·legalitat. L’independentisme ja no té marge per donar gaires més voltes a la seva situació. Aquí el tenim i aquí el tindrem, la seva força és real, però no progressa. Ni tan sols sota l’impacte de la sentència ha aconseguit superar el seu límit. Els diferents partits que se’n reclamen han guanyat autonomia. El mite de la unitat s’esgota. Hi ha marge perquè cadascú faci la seva pròpia estratègia. L’intent de Sánchez i Iglesias és una oportunitat per començar a fer política de veritat. ¿La sabrà aprofitar Esquerra Republicana? Qui sap si el reconeixement dels límits de cadascú, que les urnes han mostrat, pot permetre formar un govern que semblava impossible.
